Nacionalisme o socialisme: la 1ª majoria absoluta d'en Jordi Pujol (segona part)
2.
Les eleccions
Amb
l'eslògan "Fem i farem!" Convergència i Unió entrava oficialment
en campanya a partir d'un quart d'una de la matinada. Jordi Pujol
denunciava l' "aliança objectiva entre Aliança Popular i el PSC-PSOE
contra el nacionalisme català" (ABC, 1984). Pujol marcava, així, distància
respecte de dos fronts: el reaccionari de Coalició Popular, i el centralista
del PSC-PSOE. La por a la reforma del títol VIII de la Constitució i la
visita de Tarradellas a la Moncloa conferiren munició a la formació governant
que va celebrar el seu primer míting a Mataró. A continuació, el
candidat-President es va desplaçar a les àrees urbanes com El Carmel, La
Guineueta i Vallbona on les propostes nacionalistes eren poc propícies.
L'activitat
frenètica dels socialistes contrastava amb la tranquil·litat amb la que Miquel
Roca, número dos de CiU, visitant porta per porta l'Hospitalet de Llobregat,
visitant centres sanitaris, dependències municipals, el poliesportiu i la llar
dels majors de dita localitat. A l'ensems, Jordi Pujol es va manifestar com a
"defensor" de l'Estat de les autonomies a l'Associació de Premsa de
Barcelona enfront de la LOAPA. Un altre míting important fou el celebrat a
Manresa, on Pujol va fer referència a l'atac que varen sofrir membres del
partit a Badia del Vallès per part de militants socialistes. El President va
assistir a la primera part del partit de futbol entre el Barcelona i el
Salamanca del dia 16 on va aprofitar per a destacar la serenor dels blaugranes,
front l'anticatalanisme del públic salmantí expressat en crits d'
"Espanya, Espanya!". El parèntesi de la Setmana Santa, va servir,
tanmateix, perquè Pujol i els seus assessors repensaren el desafiament, cercant
ara un cara a cara amb Alfonso Guerra com va exigir el mateix Pujol a Figueres.
Uns
dies després, el President es traslladaria a Tarragona on va pregonar la
captació del vot indecís. Per Sant Jordi, en Pujol convidà tots els caps de
llista a la recepció al Palau de la Generalitat, amb motiu de la festa. A més a
més, va celebrar un acte a l'Hospitalet i un altre a Cornellà, on el ministre
de Sanitat, Ernest Lluch, i Obiols cridaven al vot de "les classes
populars". Pujol també va recórrer els carrers de Badalona, Sant Just Desvern
i Sant Boi de Llobregat, coincidint amb un míting d'Enrique Tierno Galván,
alcalde de Madrid, a Badalona al qual acudiren 3.000 persones.
CiU
tancava la campanya a la plaça de bous Monumental de Barcelona, actuant la
Família Picarol, Carantamaula, Ca L'arno, Santi Vendrell i Ramon Muntaner,
intervenint breument els caps de llista de les altres tres circumscripcions
mentre que Pujol va ser qui més es va estendre. El míting-celebració pretenia
contrarestar la participació de Joan Manuel Serrat, Pere Tàpies i Guillermina
Motta al míting socialista de Plaça Catalunya, en el qual s'esperava també la
presència de Felipe González.
Els
socialistes tindran durant tota la campanya un discurs basat en tres eixos principals:
(1) el Govern de Pujol era minoritari i no representava tota la ciutadania;
(2) la contesa electoral no s'havia de dirimir entre catalanisme o no
catalanisme, sinó entre dreta i esquerra; (3) el major enemic per l'esquerra a
Catalunya és l'abstenció. El candidat Obiols, sota la consigna de
consolidar el vot als bastions forts del partit, va desenvolupar un programa
maratonià que el dugué a recórrer, en les primeres hores de campanya, nuclis
del cinturó metropolità a la cerca del vot immigrant: l'Hospitalet de
Llobregat, El Carmel, Bon Pastor, Sant Feliu de Llobregat i el Prat. Obiols va
parlar allà d'una possible col·laboració amb "els elements més
progressistes de Catalunya" (ABC, 1984). A Obiols, se li va sumar la
figura del ministre de Defensa i antic alcalde de Barcelona, Narcís Serra amb
la intenció de mobilitzar el vot castellanoparlant de les àrees obreres del Cap
i Casal. Després d'un breu període d'afonia, Obiols es traslladà a Reus i El
Vendrell i després a Gavà i Esplugues de Llobregat on va cercar, sense
aconseguir-ho, un cara a cara amb Pujol.
El
ministre d'Assumptes Exteriors, Fernando Morán va participar en el míting de Sabadell,
on va defendre la lluita de classes com a mètode per a assolir una societat més
justa. Al seu torn, Obiols comparà a Pujol amb els dictadors africans Idi Amin
i Bokassa, responent-li Pujol amb un comentari sobre els incidents provocats
per un grup de militants socialistes a un míting de CiU a Badia del Vallès. A
meitat de campanya, Raimon Obiols es va reunir amb els alcaldes dels 12
principals ajuntaments socialistes de Catalunya a Terrassa, entre ells els de
Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i la Seu d'Urgell, acusant la Generalitat
d'envair les competències municipals. Important és de destacar el suport que va
rebre Obiols per part del vicepresident del Govern, Alfonso Guerra a Barcelona,
el qual va posicionar-se a favor de l'Estat federal "o quelcom
aproximat". Guerra celebrà, a més a més, una roda de premsa amb mig
centenar de periodistes i va intervenir als mítings de Sant Adrià del Besòs i
Santa Coloma de Gramenet, anomenant "neonazis" als membres d'Aliança
Popular i "troglodites" als convergents de Pujol. El mateix dia,
Josep Maria Bricall, presentava una querella contra el president de la
Generalitat per presumptes injúries i calúmnies.
En
companyia de Tierno Galván, Obiols va visitar Ripollet i Vilanova i la Geltrú,
mentre que Narcís Serra, Ernest Lluch i Rodríguez de la Borbolla aterraven per
combatre la batalla contra l'abstenció. També Joan Reventós, president del
Partit Socialista català i ambaixador d'Espanya a París va participar a dos
mítings: un a Falset i l'altre a Cambrils. Alfonso Guerra finalitzava la
campanya al barri obrer de Bellvitge i a Tarragona on va comparar amb Fraga amb
Gargamel —de la sèrie els Barrufets— i a Pujol amb el gat Azrael.
El
PSUC es trobava condicionat per la força que el "vot útil" tingués el
29 d'abril i pels vots que pogués arrencar al Partit dels Comunistes Catalans
(PCC). La presència del secretari general del PCE, Gerardo Iglesias, tingué
repercussió positiva en els cercles d'immigrants d'algunes fàbriques
barceloneses. A l'igual que Coalició Popular cridava al vot andalús comptant en
els mítings amb el diputat sevillà Ricardo Mena o el PSC jugava la carta
d'Alfonso Guerra, també Antoni Gutiérrez va ser recolzat per Julio Anguita,
alcalde comunista de Còrdova. Al darrer
acte del PSUC també va intervenir Cristina Almeida, que manifestà que "els
d'esquerra hem perdut la iniciativa i la situació del PCE i del PSUC és de
desastre". Per tancar la campanya, tingué lloc un míting a la plaça del
Rei de Barcelona amb actuacions d'Ovidi Montllor, Enric Hernàez i Pi de la Serra,
comptant amb les intervencions de Gregorio López Raimundo, Rafael Ribó,
Cipriano García, Gerardo Iglesias i Marcelino Camacho.
Per
la banda aliancista, Fraga va reunir la plana major del partit a Montserrat. La
campanya partit dretà començava per desmentir a Pujol el suposat intent
d'entesa amb els socialistes. En realitat, tant PSC-PSOE com Coalició Popular,
bregaven per conglobar els electors de centre, escampats des la
desaparició d'UCD estant i que havia representat quasi un 11% del vot les anteriors
eleccions autonòmiques. La coalició partia d'una posició avantatjosa: no té
res a perdre; doncs tot just feia dos anys no tenia cap presència política electa
al Principat. Amb alguns quadres com Emili Casals (cap de llista de Tarragona i
membre del PDP) disposats a l'entesa amb CiU i un candidat novell, la campanya
no va acabar de donar els resultats esperats.
Eduard
Bueno, dedicà la primera jornada de propaganda a endinsar-se pels carrers de
l'Eixample, el mercat de Sant Antoni i el parc de l'antic escorxador, així com
l'estadi de Sarrià. Fraga serà molt present a la campanya, proposant a Lleida
un doble pacte: en l'ordre autonòmic i en el terreny econòmic social, negant
les acusacions de Pujol de voler reformar el títol VIII de la Constitució. Però,
els atacs més durs van ser contra Felipe González, criticant tant a Tàrrega com
a Cervera la LOAPA, la LODE, la llei de l'Avortament i les reformes penals.
Mentres, Jorge Verstrynge, secretari general d'AP, es deixava veure per la
banda industrial de la Ciutat Comtal. De Lleida a Tarragona, Fraga va recórrer
L'Espluga de Francolí i El Vendrell. Poc després, a Barcelona, deixava
entreveure la possibilitat d'un futur pacte a CiU, el qual considerava que
s'havia d'analitzar com un "mal menor" davant dels socialistes. La
primera etapa de campanya electoral per Coalició Popular, acabava amb Manuel
Fraga sent increpat per simpatitzants comunistes a Santa Coloma de Gramenet al
mercat municipal. Fraga també va visitar el Mercat dels Encants i Sabadell
mentre Alfonso Osorio, pronunciava un míting a Barcelona. Els incidents pels
quadres aliancistes no es varen circumscriure només a Fraga, sent atacat Jorge
Verstringe al barri barcelonès del Verdum per un grup de persones.
El
candidat popular va gambejar, a continuació poblacions del Baix Llobregat com
Viladecans, Gavà i Castelldefels on va criticar el recolzament de CiU als
socialistes a la Diputació de Barcelona. La recta final de la campanya estigué
marcada per la presència de Fraga a Sant Feliu de Guíxols, Salt i Girona, junt
al seu candidat, on ambdós varen estendre la mà envers un futur pacte amb es
convergents. Noms com Gerardo Fernández Albor, president de la Xunta de
Galícia, Óscar Alzaga, Antonio Hernández Mancha, Pedro Schwartz o Miguel
Herrero de Miñón, també es varen deixar caure per Catalunya. La campanya de
Coalició Popular es va donar per liquidada al Camp de Mart de Tarragona on
Fraga es va pronunciar per "un Govern ferm, sense fanatismes ideològics ni
ressentiments de classe, representat a l'Espanya de hui per un Govern
liberal-conservador com el que varen intentar Maura i Cambó".
Heribert
Barrera, candidat d'Esquerra, donà inici a la campanya a Reus, on va insistir
en la reforma de l'Estatut d'Autonomia durant la propera legislatura amb la fi
d'aconseguir un concert a la basca. També va parlar de la desaparició de
les Diputacions i els Governs Civils. ERC realitzà l'acte més menut de
tancament de campanya al Palau de Congressos de Barcelona.
2.2
Resultats
Convergència
i Unió, que havia experimentat un xicotet decreixement a les eleccions generals
del 1982 respecte de les autonòmiques del 1980 (-2,9) va compensar aquests
resultats un any després a les eleccions municipals, fent-se amb el 30,3% dels vots,
el que representava un gran augment percentual (+10,3) respecte de les
anteriors eleccions municipals. En suma, CiU havia passat de tenir 1.782
regidors a obtenir 3.329, xifra molt per sobre dels resultats socialistes, que
tot i superar CiU en percentatge de vot (33,4%) es quedaven amb 1.749 regidors
concentrats a l'AMB i a les capitals de província. El vot socialista, com es
pot comprovar hi havia estat decreixent als tres darrers comicis —39,3% a les
generals del 1982, 33,4% a les municipals del 1983 i ara 30,6%— tot i això
pujava amb respecte a les eleccions autonòmiques del 1980, absorbint vot del
PSUC.
Els
comunistes, que arribaren a assolir la xifra de 25 escons a les anteriors
eleccions autonòmiques es conformaven ara amb menys del 6% dels sufragis,
quedant-se sense representació a dos de les circumscripcions electorals.
Coalició Popular, encara que es concretava per primer cop al Parlament, es
ressentia després d'haver obtingut un 15,1% de les paperetes a les eleccions
generals passades i un 10,4% dels sufragis a les municipals, on va millorar
ostensiblement la seua representació en regidors (456 enfront dels 18 que va
traure el 1979). Esquerra Republicana de Catalunya, perdia 8 escons (de 14 a 6)
però es mantenia a 3 circumscripcions (només perd Tarragona).
L'índex
d'abstenció va tornar a ser alt (34,6%) tot i que no revessava l'enregistrat a
les anteriors eleccions autonòmiques (37,9%), afavorint notablement a
Convergència i Unió i perjudicant als partits d'implantació estatal (PSC-PSOE i
Coalició Popular) pel que podem deduir que l'abstenció es concentra,
sobretot, en el vot immigrant, el qual segueix amb menor interès els afers de
la política catalana.
2.3
Anàlisi territorial
a)
Tarragona
Nucli
del desenvolupament industrial petroquímic i energètic, la província de
Tarragona amb els seus 181 municipis es concreta en dues realitats: el litoral,
eminentment turístic, i les terres de l'interior, on l'agricultura i la
ramaderia s'havien mantingut davant d'un llançament industrial mínim. D'aquest
mode, les comarques marítimes del Tarragonès, Baix Camp, Baix Ebre i Montsià,
albergaven amb els seus 400.000 habitants el 73% de la població, predominant
junt amb l'activitat industrial la turística. Per la seua banda, la indústria
agroalimentària es distribueix per les zones de Reus i Tortosa, predominant
l'avicultura a Reus com un dels centres més importants del país. Cal destacar
també l'important parc energètic tarragoní, comptant en aqueix moment amb la central
nuclear de Vandellós i la instal·lació d'altres tres centrals —Ascó I, Ascó II
i Vandellós II— amb el que Tarragona arribaria a disposar del 22% del total de
la capacitat nuclear espanyola.
Les
comarques del sud de la província, vivencialment vinculades a l'Ebre, són
històricament conservadores, sent paradigmàtic el cas de Tortosa, on la batllia
pertanyia a Vicent Beguer i Olivares de CiU gràcies al suport d'Aliança
Popular. La resta d'àrees urbanes com Tarragona, Reus, Valls o El Vendrell
estaven en mans de corporacions socialistes, partit majoritari a les eleccions
municipals tant del 1979 (18,6%) com a les del 1983 (32,4%), captant l'antic
vot centrista. Coalició Popular, no obstant, va traure també uns resultats
adients a les anteriors municipals (13,7%), sent la província on més
percentatge de vot va obtenir. Esquerra Republicana de Catalunya mantenia una
certa preponderància a les dues Mores —Mora d'Ebre i Mora la Nova— tot i que
també en aquesta província la formació d'Heribert Barrera va patir l'escissió
d'Entesa de l'Esquerra.
En
aquestes eleccions, CiU va traure uns resultats unes dècimes inferiors a la
mitjana catalana (44,1% enfront del 48,7%) que li atorgaren 10 dels 18 escons.
Coalició Popular repetia quasi bé els resultats de les municipals (10,7%)
mentre que els socialistes es deixaven 6 punts (16,7%). ERC es quedava sense
els dos escons que hi havia obtingut el 1980 i el PSUC també perdia dos escons,
passant de 3 representants a només tindre un.
b)
Lleida
Lleida,
província conservadora per antonomàsia de Catalunya, és la més extensa de les
quatre i la menys poblada (356.998 habitants el 1983), experimentant un boom
poblacional la seua capital Lleida, que havia passat de tenir poc més de 37.000
habitants als anys 1940 a superar ara els 100.000 habitants de bon tros
(109.397). Tot i que la població rural s'ha reduït, el 1984 el sector agrícola
encara representava el 31,3% de la població activa per sobre l'industrial
(17,8%) i a només 9 punts del sector serveis (40,3%). La taxa d'aturats també
és la més baixa de Catalunya (8,1%), destacant la riquesa del sector hort-fructícola
a les comarques de Segrià, Urgell i Noguera juntament amb la ramaderia i l'auge
del turisme de muntanya al Pirineu, anteriorment una zona depenent quasi en
exclusiva del sector agropecuari i de l'hidroelèctric. Tot i presentar aquestes
dades positives, els preus al consum es van encarir fins el 282,3% el 183 degut
a la crisi econòmica i la inexistència d'indústries de conserves i de
transformació. Malgrat això, la
ramaderia a la Segarra i la producció d'oli a les Garrigues, totalment
mecanitzada, continuen mantenint l'activitat tant d'empreses privades com de
les societats cooperatives.
La
construcció del túnel de Vielha va permetre l'accés permanent a la Val d'Aran
d'ençà la dècada del 1940, on es va produir un boom turístic encara que fou
realment la construcció de centrals hidroelèctriques la que inicià el canvi de
fisonomia de la vall, concentrant Vielha una indústria hotelera increïble. Dos
paradors nacionals i hotels amb capacitat per 4.800 places permeten atendre la
gran demanda d'habitacions durant els mesos d'estiu i d'hivern.
Electoralment,
el comportament del votant mitjà a la província de Lleida ha tendit cap al
centre-dreta (victòria de Pacte Democràtic a les primeres generals, seguida de
dos victòries d'UCD a les següents generals i municipals i la de CiU a les autonòmiques
del 1980). Ara CiU, es reforçarà amb els vots de la desapareguda UCD assolint
el 56,3% dels vots emesos i arrossegant el PSC-PSOE fins a un minso 19,9% (3
escons i un creixement del 0,7%). Dels 15 escons corresponents a la província
10 seran per CiU, conformant-se CP i ERC amb un escó cadascú i el PSUC, que tot
i que semblava haver-se recuperat a les eleccions municipals (13,7% dels vots)
ara queia a un mínim del 2% i perdia tots els escons.
C)
Girona
Sent
la menor en territori de les quatre províncies catalanes, Girona respon encara
a l'antiga Marca Hispànica carolíngia, és la Catalunya Vella, cor del país amb
el monestir de Ripoll on descansen els ossos dels primers comtes catalans. La
renta disponible per persona era el 1984 la tercera de l'estat només per
darrera de la mallorquina i la barcelonesa. Aqueix any era també la quarta
província espanyola en percentatge de població activa (40%), sent molt
favorable per l'economia gironina el desenvolupament del turisme a la Costa
Brava i les estacions d'esquí de la Vall de Núria i La Molina. Així, amb
467.000 habitants Girona va rebre 5 milions de turistes l'any 1983,
concentrant-se a Figueres, Roses i L'Escala. La província compta amb més de
1.000 establiments hotelers, és a dir, un per cada 400 habitants, amb 100.000
segones residències.
Pel
que respecta al comportament electoral, aquesta província sempre ha estat
d'arrels conservadores vencent únicament el PSOE. a les eleccions generals del
1979 i sent superat per CiU per un estret marge (33,5% enfront d'un 35,3%) a
les del 1982. Cal assenyalar la limitada presència en aquesta província del vot
immigrant. CiU arrasaria ara amb quasi el 60% de les paperetes (59,6%),
ampliant els seus 7 escons a 10, aconseguint els 3 de l'antiga UCD. El PSC-PSOE
manté el seu percentatge de vots estables (passa del 19,5% al 21,9%) i repeteix
els seus 4 escons. CP li arrabassa l'escó al PSUC que es queda sense
representació i ERC aconsegueix repetir representació amb 2 escons tot i
descendir a quasi la meitat els seus vots (baixa del 10,6% al 6,2%).
d)
Barcelona
Barcelona,
motor de l'economia catalana, patia les conseqüències de la recessió amb una
elevada taxa d'immigració. Ja el 1981 agrupava el 78% de la població de Catalunya
amb 599/km2. En conjunt, l'any 1984, la província de Barcelona
representava el 82% del sector serveis català, el 85% de l'activitat industrial
però només el 24,5% de la producció agrícola. Barcelona era, doncs una
província industrial. Cal mencionar la Corporació Metropolitana de Barcelona
(CMB) una entitat supramunicipal creada l'any 1974 per a administrar 26
municipis i que fou dissolta a efectes de la Llei d'Ordenació Territorial del
1987. La CMB amb menys de l'1,5% de la superfície del país assumia el 52% de la
seua població. Destaca quasi el milió d'andalusos residents a la la província.
En total la població emigrada representa el 58% de la població de la província.
La Crisi del Petroli va afectar durament la taxa d'atur que es va multiplicar per
15, superant el 20% a la província. Tanmateix, els ingressos per càpita
(520.931 pessetes) i la renda familiar per càpita (454.558) situen a la
província de Barcelona al segon lloc del rànquing nacional.
En
el pla polític aquesta demarcació ressalta per forta implantació del PSUC. a
les zones industrialitzades, així com la presència d'ERC als nuclis urbans.
L'Àrea Metropolitana de Barcelona ha manifestat sempre una excelsa hegemonia
socialista (els socialistes han guanyat totes les eleccions excepte les
autonòmiques del 1980 on es varen quedar 4 punts per sota de CiU). A les del
1984 Convergència aconsegueix superar per segona vegada al PSC-PSOE a
Barcelona, mentre que el PSUC experimentarà una caiguda espectacular passant de
20 escons a només 6 i de concentrar més d'una quarta part del vot (20,3%) a
quedar-se amb poc més del 6%. La desaparició dels centristes de la UCD i del
Partit Socialista d'Andalusia (PSA), sumades a la desfeta del PSUC donaren la
majoria al centre-dreta en aquesta província, aconseguint els aliancistes 7
escons, resultat paregut al dels centristes. Els nacionalistes d'Esquerra, per
la seua banda, perderen 5 escons passant de 8 a 3 degut a la fuga de vots cap a
Entesa Esquerra Catalana (la qual aglutinà una quarta part dels vots d'ERC,
superant les 35.000 paperetes a tot el país).
3.
Després de les eleccions
3.1
Reaccions de les forces polítiques
En
boca de Miquel Roca, nº2 de CiU, partit guanyador dels comicis, va assegurar
que aquest partit duria a terme "una administració serena de la
victòria" i que "estava disposat generosament a oferir el diàleg a la
resta de les forces polítiques" (ABC, 1984). Resumia Roca que CiU no
mostraria "ni petulància prepotència", i que mantindria la seua
actitud negociadora amb el Govern. Prop de 1.000 militants i simpatitzants
varen acudir al carrer Provença a celebrar la victòria de Pujol.
En
sentit advers, tot i que de Moncloa estant, González es mostrava confiat en
mantenir el diàleg amb la Generalitat, Raimon Obiols acceptava la derrota i
anunciava una previsible oposició "dura" al proper II Govern Pujol. Obiols
va reconèixer que el plantejament d'una campanya contra l'abstenció va
fracassar . Per contra, el candidat d'AP a la Generalitat, Eduard Bueno va
parlar d'un "magnífic resultat" destacant el "fracàs"
socialista. Mentrimentres, Fraga a Madrid parlava de "consolidació"
apuntant com a factors positius la disminució de suport al PSOE i l'afonament
dels comunistes, argumentant que "una bona part dels vots que han anat a
CiU en aquestes eleccions autonòmiques podien ser per a Coalició Popular en
unes eleccions generals" (ABC, 1984).
Antoni
Gutiérrez, del PSUC va descriure els resultats com 2una victòria de l'opció
nacionalista i una derrota de l'alternativa d'una esquerra progressista".
El dirigent comunista va reconèixer que "no havia sigut profeta en la seua
terra", doncs preveia "una recuperació de l'esquerra a
Catalunya" (ABC, 1984). Per la seua part, Heribert Barrera va resoldre que
amb els escons obtinguts ERC no tindria cap influència política però, que calia
celebrar-se per l'àmplia majoria nacionalista amb els vots de CiU i Esquerra,
en conjunt.
3.2
La querella de Banca Catalana: un altre intent per destruir en Jordi Pujol
L'aclaparadora
victòria del nacionalisme de centre va xocar amb l'afer de la querella del
Fiscal General de l'Estat contra el President. El diari El País, que
portava d'ençà el 1980 escrivint sobre les "dificultats econòmiques del
grup bancari de Pujol" (DOMINGO, 1984) treia, poc abans de la investidura,
durs articles signats per Alfons Quintà i que recolzaven les tesis del fiscal Carlos
Jiménez Villarejo contra els exdirectius d'una entitat, Banca Catala, que el
1982 es va veure afligida per un anunci fals de suspensió de pagaments i que va
provocar l'eixida de vora el 40% dels seus dipòsits, traspassant-se el grup un
any després a un consorci encapçalat pel Banc de Biscaia, que finalment es
faria amb el 89% de les seues accions. Molta gent i de molts diversos àmbits
van unir-se en una manifestació de suport al President el dia de la investidura
quasi convertit aquesta en un referèndum popular. CiU, que s'havia mostrat
durant la campanya i abans com una força política interclassista, democràtica i
transversal hi havia triomfat, gaudint Pujol de la confiança majoritària dels
catalans.
Banca
Catalana havia nascut l'any 1958 amb la intenció d'enfortir la infraestructura
financera de Catalunya, una eina de país que fou atacada a través de
filtracions i rumors que cercaven, en bona mesura, assenyalar el President de
la Generalitat. L'any 1986 una àmplia majoria dels magistrats de l'Audiència de
Barcelona (33 a 8) estimaren que no hi havia indicis racionals de criminalitat
en l'actuació d'en Jordi Pujol com a vicepresident executiu de l'entitat. Hi
havia quedat ratificada l'honorabilitat enfront d'una querella que, degut a la
seua inconsistència, va canviar contínuament de mans: de la Fiscalia General a
l'Audiència de Barcelona, d'aquesta retorna a Fiscalia i de Fiscalia a la Sala
Segona del Tribunal Suprem, tornant després a l'Audiència. Per descomptat, el
Fiscal General Luis Antonio Burón mai no va oferir cap explicació sobre la
filtració informativa.
3.3
Investidura d'en Jordi Pujol i formació de govern
Milers
de catalans aclamaren Pujol després de ser elegit, per segon cop, President de
la Generalitat de Catalunya amb els vots de CiU (72), Coalició Popular (11) i
ERC (4). En el seu discurs d'investidura, el President va apel·lar als 3 eixos que
havia exposat durant la campanya electoral: (1) reclamar una autonomia real,
(2) confirmació de les aportacions que Catalunya fa i pot fer a la resta
d'Espanya i (3) oferiment de diàleg al govern central.
La
presa de possessió es produïa pocs dies després que el govern central impugnés
alguns articles de la Llei de Sindicatura de Comptes (DOMINGO, 1984), per la
qual cosa la Generalitat perdia el control dels comptes dels ajuntaments, tesi
centralista criticada inclús per membres del PSC-PSOE. Sis consellers de Convergència
compondrien el II Govern Pujol: Macià Alavedra, Josep Maria Culell, Joan
Guitart, Xavier Vigatà i Josep Laporte, estrenant-se Josep Miró a la cartera
d'Agricultura. Per la part d'Unió repetien Agustí Bassols i Joan Rigol i
s'estrenava a Treball Oriol Badia. Joan Hortolà, d'Esquerra Republicana, també
s'estrenava com a conseller i seria titular d'Indústria mentre que
l'independent Francesc Sanuy repetia a Comerç i Turisme. La repetició de la
majoria de consellers venia a confirmar la idea que la majoria absoluta
aconseguida per CiU demostrava que l'electorat sancionava positivament la tasca
de l'anterior govern.
4.
Conclusions
Convergència i Unió va
ser l'única formació política que va transmetre un programa definit, concret i,
sobretot, comprensible per a amplis sectors socials del país. Deixant de banda
els grans pronunciaments polítics i ideològics, Pujol s'ha basat en l'obrat
realitzada pel seu Gabinet. Ha posat èmfasi en totes i cadascuna de les
realització dels Departaments de la Generalitat. Ha recordat, en definitiva,
als ciutadans que "el seu Govern" els ha construït l'escola dels seus
fills, el semàfor del seu carrer, el mercat del set poble; etc.
ABC, 1984.
Per
segona volta consecutiva en un any, els socialistes varen ser derrotats a les
urnes. Això, tot i emprar per la campanya bales de gran calibre, com el
president González o el vicepresident Alfonso Guerra. En sentit oposat a les
folgades victòries que obtindrà el centre-esquerra durant més d'una dècada a
nivell d'estat (1982-1993), Catalunya es converteix d'ençà el 1984 fins el 2003
en un actor de centre-dreta imprescindible i que vindria a reforçar aquest
espectre ideològic amb la posició hegemònica que també mantindrà el PNV al País
Basc. Aquests resultats donaren certament impuls a Miquel Roca per a encastellar
la seua opció reformista (PRD), projecte avortat a les eleccions generals del
1986. Convergència representava, en termes europeus, l'opció de centre liberal
a Catalunya, interpretant-se la victòria del President, com l'èxit de la tradició
democràtica a una àrea desenvolupada front el socialisme d'expressió
inequívocament andalusa.
La
suma de la dreta a Catalunya (CP i CiU) es situa ara en torn al 55%. Coalició Popular, encara que va traure
uns resultats limitats, s'implantava a Catalunya com el referent de la dreta
espanyola al costat de la dreta d'arrels catalanes. Els populars, (com és
demostraria dos lustres després) no podien obviar aqueix fet, és a dir, per
superar el socialisme, calia una aliança de totes les forces i sectors
contraris al socialisme. La qüestió sobre perquè a Catalunya es va imposar
una majoria adversa al socialisme s'explica pel mecanisme del vot útil,
concentrar, no cal dir-ho en un Jordi Pujol que havia fet una bona tasca al
capdavant de la Generalitat, reconeguda per tots i que havia participat en una
campanya electoral amb trellat, sense insults i evitant les polèmiques. Convergència
i Unió va saber atraure el vot centrista dispers després de la desaparició d'UCD.
La
coalició que dirigia Jordi Pujol havia superat amb gran èxit el seu primer test
després de quatre anys de govern a la Generalitat. La victòria electoral li va
suposar a CiU més força per desenvolupar les seues idees amb els suports d'ERC
i, més puntualment, de CP, potenciant els nivells d'autogovern des de l'òptica
convergent i que començarien amb la culminació del procés de traspassos de
competències i s'esperava acabarien amb una revisió de les clàusules de
finançament de Catalunya. Pujol, no pensava en aquell moment en una reforma de
l'Estatut de Sau, tal i com plantejava aleshores Esquerra. El nou govern hauria
de fer front al repte de la reconversió pendent i a una taxa d'atur sols per
darrere d'Andalusia. La crisi industrial i els problemes demogràfics havien
portat a una pèrdua del ritme de creixement de la renda catalana (ABC, 1984).
Resum de l'acte "Agricultura: L'equilibri territorial"
El passat mes de juliol vàrem celebrar al Reial Cercle Artístic de Barcelona la cinquena taula rodona sobre l’obra de govern del President Pujol.
Aquest cop vam parlar de la política agrària com a instrument potent per l’equilibri territorial. Els ponents van ser els Exconsellers d’Agricultura Joan Vallvé (Conseller entre 1989 i 1992, a més de diputat al Parlament Europeu entre 1994 i 2009 ) i Jordi Ciuraneta (Conseller entre 2015 i 2016), i l’exdiputat Pere Parera (diputat entre 1980 i 1995, a més de ser exalcalde de la Gelida i Expresident el Consell Comarcal de l’Alt Penedès). Tots tres ponents son grans coneixedors de la matèria tant pel seus càrrecs polítics, com per la seva vida professional i ho van demostrar amb la seva visió sobre la matèria i amb el seu entusiasme en les explicacions.
Com
en altres ocasions, va moderar l’acte l’historiador Jordi Aragonès, que va fer
una petita introducció parlant de la importància que tenia l’agricultura fins els s.XX, i com amb la industrialització
del país havia quedat en segon terme.
El
primer ponent va ser el Conseller Joan Vallvé, que destacava que l’activitat agrària
ocupa el 84% del territori del país, i per tant cal equiparar agricultura amb
territori. Per això les polítiques que es van anar treballant eren, en primer
lloc, acostar l’administració on hi havia l’activitat real: es van anar obrint
oficines a tot el territori, i així van néixer les oficines comarcals del Departament
d’Agricultura.
I
en segon lloc treballar la producció en
una doble vessant: per una banda productes de gran qualitat, creant segells de
denominació d’origen, i a l’hora la
conservació del territori.
Exemples
d’aquesta feina són la creació de l’IRTA
com a centre d’investigació alimentari, i l’Institut de la vinya i el vi. I com a treball per tenir cura dels boscos per
poder evitar grans incendis, es creen les agrupacions de defensa forestal (ADF).
En
Pere Parera va parlar de la feina que es va fer al camp des d’una vessant més política.
Destaca la feina que es va fer democratitzant el mon agrari, cal recordar que
es venia d’una dictadura. Era important que el mon agrari participes en les
institucions amb voluntat democràtica i catalanista. Es va fer la primera llei
de cooperatives al 1983 i una ponència de cooperatives agràries, treballant amb
les càmeres agràries, buscant el màxim consens possible. També es van fer lleis
per l’empresa familiar agrària, i es van crear les denominacions d’origen i de
qualitat que encara perviuen.
En
Jordi Ciuraneta, va aclarir que ell és pagès i ramader, i que les polítiques que
es van fer en aquell moment servien per estructurar el país. Va recordar l’eslògan
del President Pujol d’anar per feina
era ben cert. L’aigua és un recurs imprescindible per l’agricultura i es
van fer preses com la de Margalef o com a La Palma d’Ebre per poder regar els
camps, i eren decisions que es prenien de pressa perquè eren vitals pels agricultors.
Si no hi ha pagesos i ramaders al territori, aquest seria erm, i en canvi si hi
ha gent treballant la terra, es podrà fer millor gestió mediambiental i el
jovent tornarà a la pagesia, a l’hora que tindrem un país més autosostenible. I
això el President Pujol ho va entendre molt bé. I a més calia donar un valor
afegit als productes del camp, en lloc de fer granel, i això passava per la
qualitat.
Finalment
va tancar l’acte el mateix President Jordi Pujol destacant que l’entusiasme
i la il·lusió és molt important per un país. L’eslògan que van utilitzar al
principi era perquè Catalunya venia d’una situació difícil des de 1938. Ell
mateix al 1961 era a la presó per culpa de voler mantenir viu el país, fent
classes de català, organitzant excursions per conèixer el país, organitzant
actuacions culturals, socials i algunes més arriscades, com la dels fets
del Palau. El fet substancial que aguanta Catalunya és la llengua, la
cultura i la identitat que fa que valgui la pena pertànyer-hi. Un país és en el
grau que manté la seva identitat, la seva història, els seus costums. I hem
estat molt a prop de perdre-ho durant el franquisme. A la presó vaig reflexionar,
nosaltres els catalans, som un exercit derrotat, la nostra generació va haver
de remuntar la moral... Un dels valors necessaris és el treball, l’esforç,... i
el treball del camp és el que més fàcilment recuperarà la moral perquè coneixent
bé aquests valors. L’exercit derrotat no serveix, cal refer-lo amb gent entusiasta.
Cal recuperar les virtuts bàsiques del país: l’estimació a la terra, i el camp,
el bosc, el veure com la natura tira endavant,... sense estimar, sense voluntat,
sense convicció i sense ESPERANÇA no es va enlloc. L’esperança és la més
important, i no es pot perdre mai, sobretot quan les coses no van bé. Si perds
l’esperança et rendeixes. De petit
va plantar unes patates a la casa de pagès dels avis, i van sortir i en va
estar molt orgullós. Va estudiar medecina i no li va agradar, es va equivocar.
La raó de ser per ell era Catalunya, per això, va escriure un llibre parlant de
les coses que caldria fer per refer el país. I quan van poder, van fer un
partit, i un partit es fa quan t’enamores d’una cosa. I encara que en
aquell punt el President va deixar de parlar d’agricultura a tots ens van
entusiasmar les seves paraules.
El
llibre al que fa referència el President és Construir Catalunya, que és
el nom d’aquest espai.
Fotografia: Jesús Conte
Podeu saber-ne més amb aquests articles:
Nacionalisme o socialisme: la 1ª majoria absoluta d'en Jordi Pujol (primera part)
Antecedents: el I Govern Pujol i el context social de la Catalunya de la Transició
Les enquestes electorals a Catalunya coincidien a l'hora d'atorgar una majoria ajustada a Convergència i Unió per sobre els socialistes del PSC-PSOE. Ambdós partits restaven pràcticament empatats i, a l'ensems, amb un gran avantatge respecte a les segones opcions o partits amb menys possibilitats reals d'obtenir la victòria el 29 d'abril. Així, si bé la mitjana de sondejos oferia un repartiment de 100 dels 135 escons a una proporció 60-40 CiU-PSC, els altres 35 es proveïen de forma equilibrada per Coalició Popular integrada per Aliança Popular, Partit Demòcrata Popular i Unió Liberal, el PSUC i Esquerra Republicana de Catalunya. Cal destacar que, aquest minvat escenari electoral, responia a dues dinàmiques: la bipolarització del vot en torn els partits de govern —CiU a l'autonòmic i el PSOE a l'estatal— i la dissolució de les altres dues forces amb representació a la I Legislatura de l'actual règim autonòmic: Centristes de Catalunya-UCD —que al llarg de la legislatura va patir una considerable fuga de diputats, passant dels 18 obtinguts el 1980 a 7 al termini del període parlamentari— i el PSA després PA, que també va sofrir una escissió de la mà de Pepe Acosta, un dels seus dos diputats.
Si ens aturem a examinar els sondejos d'intenció de vot previs a les eleccions podem observar com al març la situació era més favorable al PSC-PSOE (38,8%) que no a CiU (33,7%), Malgrat aquestes xifres, les projeccions pels socialistes mostraven indicis de davallada respecte dels resultats que obtingueren a Catalunya tant a les eleccions generals de dos anys enrere (45,8%) com també a les municipals de l'any anterior (40,4%). Aquesta tendència descendent, si més no, s'explica per diversos factors endògens i exògens a l'obra del govern socialista que es trobava si cau no cau a tocar l'equador de legislatura. Però serà després quan tractem el clima polític a Catalunya i a Espanya. Seguint amb les mostres analitzades, CiU serà, sens dubte, un valor a l'alça de cara als comicis d'abril com demostren totes les enquestes realitzades per abril. Només una, la realitzada per Metra Seis pel diari El País li confereix una intenció de vot per sota el 40%.
Pel que fa als partits junior amb representació al Parlament d'ençà el 1980, el PSUC, com el el seu soci a nivell estatal (PCE), disminueix en intenció de vot paulatinament quan a l'anterior contesa electoral va disputar-li la segona plaça al Partit Socialista a la circumscripció de Barcelona, quedant com a força guanyadora en dues comarques i a tot just 2 punts per sota el PSC. El trencament prosoviètic en el comunisme espanyol, començant amb la creació del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) com a escissió enfront de l'eurocomunisme de la direcció del PSUC causaren la baixa de 4 diputats al Parlament i la pèrdua d'aproximadament un terç del total dels militants. La crisi del PSUC i la dimissió —i posterior reincorporació— de la seua plana major —Gregorio López Raimundo, com a president, i Antoni Gutiérrez Díaz, secretari general— acabaren per passar factura als comunistes catalans.
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), per la seua banda, després d'haver atret part del vot target del PSC el 1980 va treure uns resultats exigus a les eleccions municipals (2,5%) i sense possibilitat d'entrar en cap corporació destacada (no prengué possessió de regidoria a cap de les 4 capitals provincials). Ja hem parlat abans de la desfeta dels Centristes de la UCD, element que jugà a favor de l'entrada de la Coalició Popular de Manuel Fraga al Parlament català, si bé no amb els resultats que un principi hi presentaven les enquestes, els quals podrien estar probablement motivats per la desconeixença del candidat, Eduardo Bueno, i la mancança d'un discurs regionalista per part de la formació conservadora.
2. Els candidats
Enquestes i opinió pública varen coincidir a assegurar que el 29 d'abril s'enfortiria el bipartidisme entre els nacionalistes de centre i els socialistes. Tot i això, en Jordi Pujol, qui havia posat en marxa les institucions d'autogovern, s'imposava clarament a l'aspirant del PSC-PSOE, Raimon Obiols.
Com s'aprecia de les enquestes de popularitat, els 4 anys de govern no van deteriorar gens la imatge pública del President, ans al contrari, d'ençà setembre del 1983 fins l'abril del 1984 va créixer un gairebé 20 punts percentuals (passant del 32,1% al 51,1%). Pujol era el candidat més conegut i més popular per a la majoria dels ciutadans, els quals qualificaven com a positiu el procés autonòmic de Catalunya, al qual el I Govern Pujol, com es repassarà en un proper article, va saber dotar de normalitat i estabilitat. Pujol era qualificat alhora de "progressista, de centre-esquerra i d’europeista" (DOMINGO, 1984), un competidor difícil de franquejar per part d'en Josep Maria, Raimon (sobrenom que feia servir a la clandestinitat) Obiols, que exerceix com a diputat al Congrés d'ençà el 1977. La figura d'Obiols no va saber navegar al seu favor l'onada socialista del 1982, com testimonien les diverses enquestes que li atribueixen una popularitat estancada i ancorada en torn el 20% d'aprovació degut als errors del govern socialista amb Catalunya els quals foren principalment dos: la LOAPA i la reconversió salvatge que afectà greument la taxa d'atur: la qual va ascendir del 20,7% a finals del 1982 al 22,3% l'any 1984 consolidant un ascens fulgurant d’ençà finals de l'anterior dècada i del qual en parlarem al següent apartat.
El tercer candidat en lliça era n'Antoni Gutiérrez Díaz, conegut popularment com el Guti, secretari general dels comunistes catalans d'ençà el 1977, càrrec que ocuparia durant quasi una dècada. En l'àmbit del PSUC, hi fou responsable de l'assumpció dels postulats eurocomunistes, creant divisions irreconciliables que s'escenificarien al V Congrés del partit (1981), encetant-ne un període de decadència que contrastaria amb la consolidació del pujolisme, amb la qual cosa Catalunya entrava en el context contemporani d'auge del liberalisme euroatlàntic—Thatcher a Regne Unit (1979), Reagan als Estats Units (1981), Kohl a Alemanya (1982).
Per un altre costat, Coalició Popular, presentava un candidat tan feliç com desconegut, Eduard Bueno, substitut de Joan Gaspart, que hi va comunicar feia uns mesos (octubre del 1983) la seua renúncia a ser candidat a la Presidència de la Generalitat, decisió en la qual varen influir els seus desitjos de ser president del Futbol Club Barcelona. La primera experiència electoral de la matriu d'Aliança Popular a Catalunya n'havia estat un fracàs. Solidaritat Catalana, partit impulsat pels empresaris Joan Echevarria i Joan Rosell, entre altres, comptà amb el beneplàcit de Fraga per aglutinar el vot conservador, sense aconseguir cap escó. La consolidació dels populars es va traduir en una llarga sèrie de crisis internes que coincidiren, gairebé, amb l'inici de la carrera electoral. El febrer del 1983 Domènec Romera es feia amb la direcció del partit a Barcelona mentre que el president regional, Miquel Planes, quedava marginat de l'organització de la capital. Però, les bases del partit acabarien triomfant i obligarien Romera a dimitir del càrrec als sis mesos. Poc després, el candidat a l'alcaldia de Barcelona, Alexandre Pedrós provocava un escàndol en qualificar de "catàstrofe indescriptible" l'actuació de la seua pròpia formació durant la campanya electoral a les municipals. També són de destacar les divergències amb els homes del PDP, dels quals només Folchi, figurava en un lloc (nº4 pr Barcelona) amb alguna garantia.
En darrer lloc, Esquerra repetia candidat amb Heribert Barrera. Palesament el més veterà de tots els presidenciables, inicià la seva activitat política el 1934, sent elegit secretari general d'ERC l'any 1976 i arribant a president del Parlament l'any 1980. Barrera, profundament antimarxista, va decantar la majoria parlamentària envers el centre catalanista la legislatura anterior, quan va pactar amb Pujol ans que deixar que els comunistes formaren govern. Aquella decisió la pagaria electoralment ara, com s'explicarà més avall. El juny del 1983, la crisi interna del partit es feu patent quan el sector renovador, encapçalat per Jaume Nualart, fou suspès de militància després de demanar la retirada del suport parlamentari a CiU. Aquests s'integrarien en les llistes de la coalició Entesa d'Esquerra Catalana junt als Nacionalistes d'Esquerra (NE) de Jordi Carbonell.
3. La Catalunya del I Govern Pujol (1980-1984)
Si alguna cosa va marcar l'economia catalana durant la I Legislatura autonòmica, aquesta va ser, irremeiablement, l'ascens de l'atur en un 38% en a penes tres anys. El Pla d'Actuació Econòmica (PAE) del Govern va servir per salvar entre 73.000 i 90.000 llocs de treball entre el 1980 i el 1983, gràcies a inversions directes de la Generalitat amb un volum de 110.000 milions de pessetes més 123.000 milions procedents del sector privat. Catalunya, amb una economia industrialitzada va pair els durs efectes de la reconversió en un moment en que la major part dels instruments macroeconòmics eren competència de l'Administració central.
El conseller de Treball, en Joan Rigol, disposà un pla de mesures urgents a les primeries de l'any 1983 per a la recuperació de l'oferta laboral. Això va suposar la conseqüent creació d'entre 2.400 a 5.000 llocs de feina addicionals en àmbits com tasques de neteja i repoblament forestal, recuperació de monuments prehistòrics, neteja de carreteres o serveis a la tercera edat. Endemés, la Comissió Mixta de Transferències Administració de l'Estat-Generalitat va aprovar el maig del 1982, finalitzar en el termini d'un any les transferències, encara que varen quedar pendents importants instruments de gestió pel Departament de Treball de la Generalitat, tals com l'Institut Nacional d'Ocupació (INEM, per les seues sigles en castellà), la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS) i l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS),
La comesa de Rigol fou arduosa, reunint-se amb els agents socials per a l'aplicació de dos plans més: l'Acord Nacional d'Ocupació i el projecte de xarxa d'assistència contra l'atur coordinat amb la Federació de Municipis. El primer va prendre la forma de conferència tripartit entre la Generalitat, els sindicats Comissions Obreres (CCOO) i Unió General de Treballadors (UGT) i la patronal Foment del Treball Nacional (FTN) la qual va tenir escasses conclusions arran de la manca d'entesa entre patronal i sindicats, quedant únicament com a proposta de futur per a l'establiment d'un marc específic de relacions laborals a Catalunya.
Al terreny cultural, el 1983 s'aprovà la Llei 7/1983 de normalització lingüística i que obria el camí a la promulgació de normatives similars al País Valencià (1983) i les Illes Balears (1986). Textualment, la Llei diu: "L'alumnat no ha d'ésser separat en centres […] diferents per raó de la seva llengua habitual". És a dir, quedava establerta la immersió lingüística en català independentment de la llengua que l'alumne utilitzés habitualment a casa. Amb un cos docent que, en la seua majoria no havia estudiat en català al llarg de la seua escolaritat, o ni tan sols hi havia après català, val a dir que la implementació que de la immersió hi varen fer va estar exemplar. Pel que respecta a l'Administració, el conseller d'Ensenyament Joan Guitart i el de cultura Max Cahner van proveir el sistema d'immersió d'un programa de seguiment i avaluació en el qual hi participaven personalitats de la talla d'en Joaquim Arenas, Miquel Siguan o Ignasi Vila.
La llei de normalització lingüística no sols provocà un canvi de paradigma en el model educatiu a Catalunya, sinó que també conferí prioritat a la llengua en els usos oficials i en els mitjans de comunicació públics. El català es va convertir, d'aquesta manera, en el vehicle de comunicació de les administracions amb el ciutadà. La gairebé absoluta aprovació per part del Parlament (105 vots a favor front 1 abstenció i cap vot en contra), es va deure a dos anys d'elaboració per ponència conjunta entre els diversos grups parlamentaris. La recuperació del català com a llengua pròpia de les institucions del país fou un pas fonamental per a la reconstrucció nacional de Catalunya. Com va afirmar el ponent de la llei, Joan Colomines, la llengua forma part de la "personalitat col·lectiva de Catalunya", alhora que elogiava el "seny majoritari" que ha evitat conflictes lingüístics, i perquè no dir-ho, del que tant malauradament manquem hui dia. La immigració massiva havia estat (i és) una problemàtica d'envergadura per a una població receptora que no tenia durant el franquisme cap condicionant institucional propi per a regular aquest procés.
En la mateixa línia de normalització, l'any 1983 naixia la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), des 2007 estant Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). La Llei 10/1983 va desplegar en primer terme Catalunya Ràdio i pocs mesos després s'hi van afegir les emissions de Televisió de Catalunya amb el canal TV3. Caldria esperar més d'un any, el 26 de desembre del 1984, perquè el Consell de Ministres d'Espanya legalitzés el tercer canal de Catalunya.
Hem parlat d'economia i hem parlat de cultura, quedant-nos-hi ara tractar, com hem fet fins llavors sintèticament, de l'arquitectura institucional. Fou responsabilitat del I Govern Pujol la refundació de la Policia de la Generalitat de Catalunya – Mossos d'Esquadra com a cos de policia autonòmic mitjançant la Llei 19/1983. Els Mossos, les competències dels quals les tenia la Generalitat de Catalunya des el 1980 estant, prenien ara atribucions en matèria de: protecció de les persones i els béns, manteniment de l'ordre públic, vigilància i protecció dels edificis i instal·lacions de la Generalitat. Pel que respecta als Bombers de la Generalitat, si bé aquests no es configuraren com a cos fins l'any 1986, abans, el 1980, es va crear la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments, i el 1983 s'inaugurava la seu central de Bombers de la Generalitat. Estigué el Conseller de Governació, Joan Vidal, qui el 1980 va iniciar els tràmits per recollir les competències que fins aleshores pertanyien a les 4 diputacions provincials. Entre els cossos especialitzats es crearia el 1982 el Grup de Rescat i Salvament Subaquàtics (GRS) el 1982, seguit del Grup de Rescat de Muntanya (1984).
També el 1983 per la Llei 12/1983 es va crear l'Institut Català de la Salut (ICS) com a entitat gestora de la Seguretat Social per desplegar les competències que la Constitució i l'Estatut atribuïen a la Generalitat en matèria sanitària. L'ICS assumia les funcions de l'INSALUD, iniciant-se el traspàs de competències el juliol del 1980 a través de la Comissió Mixta Estat-Generalitat, fent-se efectiva les transferència de personal, centres i serveis un any després. De dur a terme aquest procediment s'encarregaren el conseller de Sanitat i Seguretat Social Dr. Josep Laporte i la Directora General d'Assistència Sanitària na Elvira Guillera. L'any 1984 el personal que treballava a l'atenció primària i als hospitals del país n'arribava a les 27.049 persones. En el marc del Departament de Sanitat i Seguretat Social també es va crear l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials (ICASS), que arreplegava les competències de l'Institut Nacional de Serveis Socials (INSERSO). També serà durant el I Govern Pujol quan es materialitze el Mapa Sanitari dissenyat per Ramon Espasa i Oliver (PSUC), conseller de Sanitat i Assistència Social en el govern de Tarradellas, a imatge del Servei Nacional de Salut anglès (NHS, per les seues sigles en anglès).
Important va ser també la creació mitjançant la Llei 4/1980 de l'Institut Catala del Sòl (INCASÒL), un organisme en principi autònom i amb fins comercials (va ser transformat en empresa pública l'any 2000), que treballa en la promoció del sòl per a activitats econòmiques i comercials.
Marc Manel Boscà
Article publicat el 23 d'agost de 2022 a Lasantaespina.cat (Antecedents: el I Govern Pujol i el context social de la Catalunya de la Transició | La Santa Espina)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)