2.
Les eleccions
Amb
l'eslògan "Fem i farem!" Convergència i Unió entrava oficialment
en campanya a partir d'un quart d'una de la matinada. Jordi Pujol
denunciava l' "aliança objectiva entre Aliança Popular i el PSC-PSOE
contra el nacionalisme català" (ABC, 1984). Pujol marcava, així, distància
respecte de dos fronts: el reaccionari de Coalició Popular, i el centralista
del PSC-PSOE. La por a la reforma del títol VIII de la Constitució i la
visita de Tarradellas a la Moncloa conferiren munició a la formació governant
que va celebrar el seu primer míting a Mataró. A continuació, el
candidat-President es va desplaçar a les àrees urbanes com El Carmel, La
Guineueta i Vallbona on les propostes nacionalistes eren poc propícies.
L'activitat
frenètica dels socialistes contrastava amb la tranquil·litat amb la que Miquel
Roca, número dos de CiU, visitant porta per porta l'Hospitalet de Llobregat,
visitant centres sanitaris, dependències municipals, el poliesportiu i la llar
dels majors de dita localitat. A l'ensems, Jordi Pujol es va manifestar com a
"defensor" de l'Estat de les autonomies a l'Associació de Premsa de
Barcelona enfront de la LOAPA. Un altre míting important fou el celebrat a
Manresa, on Pujol va fer referència a l'atac que varen sofrir membres del
partit a Badia del Vallès per part de militants socialistes. El President va
assistir a la primera part del partit de futbol entre el Barcelona i el
Salamanca del dia 16 on va aprofitar per a destacar la serenor dels blaugranes,
front l'anticatalanisme del públic salmantí expressat en crits d'
"Espanya, Espanya!". El parèntesi de la Setmana Santa, va servir,
tanmateix, perquè Pujol i els seus assessors repensaren el desafiament, cercant
ara un cara a cara amb Alfonso Guerra com va exigir el mateix Pujol a Figueres.
Uns
dies després, el President es traslladaria a Tarragona on va pregonar la
captació del vot indecís. Per Sant Jordi, en Pujol convidà tots els caps de
llista a la recepció al Palau de la Generalitat, amb motiu de la festa. A més a
més, va celebrar un acte a l'Hospitalet i un altre a Cornellà, on el ministre
de Sanitat, Ernest Lluch, i Obiols cridaven al vot de "les classes
populars". Pujol també va recórrer els carrers de Badalona, Sant Just Desvern
i Sant Boi de Llobregat, coincidint amb un míting d'Enrique Tierno Galván,
alcalde de Madrid, a Badalona al qual acudiren 3.000 persones.
CiU
tancava la campanya a la plaça de bous Monumental de Barcelona, actuant la
Família Picarol, Carantamaula, Ca L'arno, Santi Vendrell i Ramon Muntaner,
intervenint breument els caps de llista de les altres tres circumscripcions
mentre que Pujol va ser qui més es va estendre. El míting-celebració pretenia
contrarestar la participació de Joan Manuel Serrat, Pere Tàpies i Guillermina
Motta al míting socialista de Plaça Catalunya, en el qual s'esperava també la
presència de Felipe González.
Els
socialistes tindran durant tota la campanya un discurs basat en tres eixos principals:
(1) el Govern de Pujol era minoritari i no representava tota la ciutadania;
(2) la contesa electoral no s'havia de dirimir entre catalanisme o no
catalanisme, sinó entre dreta i esquerra; (3) el major enemic per l'esquerra a
Catalunya és l'abstenció. El candidat Obiols, sota la consigna de
consolidar el vot als bastions forts del partit, va desenvolupar un programa
maratonià que el dugué a recórrer, en les primeres hores de campanya, nuclis
del cinturó metropolità a la cerca del vot immigrant: l'Hospitalet de
Llobregat, El Carmel, Bon Pastor, Sant Feliu de Llobregat i el Prat. Obiols va
parlar allà d'una possible col·laboració amb "els elements més
progressistes de Catalunya" (ABC, 1984). A Obiols, se li va sumar la
figura del ministre de Defensa i antic alcalde de Barcelona, Narcís Serra amb
la intenció de mobilitzar el vot castellanoparlant de les àrees obreres del Cap
i Casal. Després d'un breu període d'afonia, Obiols es traslladà a Reus i El
Vendrell i després a Gavà i Esplugues de Llobregat on va cercar, sense
aconseguir-ho, un cara a cara amb Pujol.
El
ministre d'Assumptes Exteriors, Fernando Morán va participar en el míting de Sabadell,
on va defendre la lluita de classes com a mètode per a assolir una societat més
justa. Al seu torn, Obiols comparà a Pujol amb els dictadors africans Idi Amin
i Bokassa, responent-li Pujol amb un comentari sobre els incidents provocats
per un grup de militants socialistes a un míting de CiU a Badia del Vallès. A
meitat de campanya, Raimon Obiols es va reunir amb els alcaldes dels 12
principals ajuntaments socialistes de Catalunya a Terrassa, entre ells els de
Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i la Seu d'Urgell, acusant la Generalitat
d'envair les competències municipals. Important és de destacar el suport que va
rebre Obiols per part del vicepresident del Govern, Alfonso Guerra a Barcelona,
el qual va posicionar-se a favor de l'Estat federal "o quelcom
aproximat". Guerra celebrà, a més a més, una roda de premsa amb mig
centenar de periodistes i va intervenir als mítings de Sant Adrià del Besòs i
Santa Coloma de Gramenet, anomenant "neonazis" als membres d'Aliança
Popular i "troglodites" als convergents de Pujol. El mateix dia,
Josep Maria Bricall, presentava una querella contra el president de la
Generalitat per presumptes injúries i calúmnies.
En
companyia de Tierno Galván, Obiols va visitar Ripollet i Vilanova i la Geltrú,
mentre que Narcís Serra, Ernest Lluch i Rodríguez de la Borbolla aterraven per
combatre la batalla contra l'abstenció. També Joan Reventós, president del
Partit Socialista català i ambaixador d'Espanya a París va participar a dos
mítings: un a Falset i l'altre a Cambrils. Alfonso Guerra finalitzava la
campanya al barri obrer de Bellvitge i a Tarragona on va comparar amb Fraga amb
Gargamel —de la sèrie els Barrufets— i a Pujol amb el gat Azrael.
El
PSUC es trobava condicionat per la força que el "vot útil" tingués el
29 d'abril i pels vots que pogués arrencar al Partit dels Comunistes Catalans
(PCC). La presència del secretari general del PCE, Gerardo Iglesias, tingué
repercussió positiva en els cercles d'immigrants d'algunes fàbriques
barceloneses. A l'igual que Coalició Popular cridava al vot andalús comptant en
els mítings amb el diputat sevillà Ricardo Mena o el PSC jugava la carta
d'Alfonso Guerra, també Antoni Gutiérrez va ser recolzat per Julio Anguita,
alcalde comunista de Còrdova. Al darrer
acte del PSUC també va intervenir Cristina Almeida, que manifestà que "els
d'esquerra hem perdut la iniciativa i la situació del PCE i del PSUC és de
desastre". Per tancar la campanya, tingué lloc un míting a la plaça del
Rei de Barcelona amb actuacions d'Ovidi Montllor, Enric Hernàez i Pi de la Serra,
comptant amb les intervencions de Gregorio López Raimundo, Rafael Ribó,
Cipriano García, Gerardo Iglesias i Marcelino Camacho.
Per
la banda aliancista, Fraga va reunir la plana major del partit a Montserrat. La
campanya partit dretà començava per desmentir a Pujol el suposat intent
d'entesa amb els socialistes. En realitat, tant PSC-PSOE com Coalició Popular,
bregaven per conglobar els electors de centre, escampats des la
desaparició d'UCD estant i que havia representat quasi un 11% del vot les anteriors
eleccions autonòmiques. La coalició partia d'una posició avantatjosa: no té
res a perdre; doncs tot just feia dos anys no tenia cap presència política electa
al Principat. Amb alguns quadres com Emili Casals (cap de llista de Tarragona i
membre del PDP) disposats a l'entesa amb CiU i un candidat novell, la campanya
no va acabar de donar els resultats esperats.
Eduard
Bueno, dedicà la primera jornada de propaganda a endinsar-se pels carrers de
l'Eixample, el mercat de Sant Antoni i el parc de l'antic escorxador, així com
l'estadi de Sarrià. Fraga serà molt present a la campanya, proposant a Lleida
un doble pacte: en l'ordre autonòmic i en el terreny econòmic social, negant
les acusacions de Pujol de voler reformar el títol VIII de la Constitució. Però,
els atacs més durs van ser contra Felipe González, criticant tant a Tàrrega com
a Cervera la LOAPA, la LODE, la llei de l'Avortament i les reformes penals.
Mentres, Jorge Verstrynge, secretari general d'AP, es deixava veure per la
banda industrial de la Ciutat Comtal. De Lleida a Tarragona, Fraga va recórrer
L'Espluga de Francolí i El Vendrell. Poc després, a Barcelona, deixava
entreveure la possibilitat d'un futur pacte a CiU, el qual considerava que
s'havia d'analitzar com un "mal menor" davant dels socialistes. La
primera etapa de campanya electoral per Coalició Popular, acabava amb Manuel
Fraga sent increpat per simpatitzants comunistes a Santa Coloma de Gramenet al
mercat municipal. Fraga també va visitar el Mercat dels Encants i Sabadell
mentre Alfonso Osorio, pronunciava un míting a Barcelona. Els incidents pels
quadres aliancistes no es varen circumscriure només a Fraga, sent atacat Jorge
Verstringe al barri barcelonès del Verdum per un grup de persones.
El
candidat popular va gambejar, a continuació poblacions del Baix Llobregat com
Viladecans, Gavà i Castelldefels on va criticar el recolzament de CiU als
socialistes a la Diputació de Barcelona. La recta final de la campanya estigué
marcada per la presència de Fraga a Sant Feliu de Guíxols, Salt i Girona, junt
al seu candidat, on ambdós varen estendre la mà envers un futur pacte amb es
convergents. Noms com Gerardo Fernández Albor, president de la Xunta de
Galícia, Óscar Alzaga, Antonio Hernández Mancha, Pedro Schwartz o Miguel
Herrero de Miñón, també es varen deixar caure per Catalunya. La campanya de
Coalició Popular es va donar per liquidada al Camp de Mart de Tarragona on
Fraga es va pronunciar per "un Govern ferm, sense fanatismes ideològics ni
ressentiments de classe, representat a l'Espanya de hui per un Govern
liberal-conservador com el que varen intentar Maura i Cambó".
Heribert
Barrera, candidat d'Esquerra, donà inici a la campanya a Reus, on va insistir
en la reforma de l'Estatut d'Autonomia durant la propera legislatura amb la fi
d'aconseguir un concert a la basca. També va parlar de la desaparició de
les Diputacions i els Governs Civils. ERC realitzà l'acte més menut de
tancament de campanya al Palau de Congressos de Barcelona.
2.2
Resultats
Convergència
i Unió, que havia experimentat un xicotet decreixement a les eleccions generals
del 1982 respecte de les autonòmiques del 1980 (-2,9) va compensar aquests
resultats un any després a les eleccions municipals, fent-se amb el 30,3% dels vots,
el que representava un gran augment percentual (+10,3) respecte de les
anteriors eleccions municipals. En suma, CiU havia passat de tenir 1.782
regidors a obtenir 3.329, xifra molt per sobre dels resultats socialistes, que
tot i superar CiU en percentatge de vot (33,4%) es quedaven amb 1.749 regidors
concentrats a l'AMB i a les capitals de província. El vot socialista, com es
pot comprovar hi havia estat decreixent als tres darrers comicis —39,3% a les
generals del 1982, 33,4% a les municipals del 1983 i ara 30,6%— tot i això
pujava amb respecte a les eleccions autonòmiques del 1980, absorbint vot del
PSUC.
Els
comunistes, que arribaren a assolir la xifra de 25 escons a les anteriors
eleccions autonòmiques es conformaven ara amb menys del 6% dels sufragis,
quedant-se sense representació a dos de les circumscripcions electorals.
Coalició Popular, encara que es concretava per primer cop al Parlament, es
ressentia després d'haver obtingut un 15,1% de les paperetes a les eleccions
generals passades i un 10,4% dels sufragis a les municipals, on va millorar
ostensiblement la seua representació en regidors (456 enfront dels 18 que va
traure el 1979). Esquerra Republicana de Catalunya, perdia 8 escons (de 14 a 6)
però es mantenia a 3 circumscripcions (només perd Tarragona).
L'índex
d'abstenció va tornar a ser alt (34,6%) tot i que no revessava l'enregistrat a
les anteriors eleccions autonòmiques (37,9%), afavorint notablement a
Convergència i Unió i perjudicant als partits d'implantació estatal (PSC-PSOE i
Coalició Popular) pel que podem deduir que l'abstenció es concentra,
sobretot, en el vot immigrant, el qual segueix amb menor interès els afers de
la política catalana.
2.3
Anàlisi territorial
a)
Tarragona
Nucli
del desenvolupament industrial petroquímic i energètic, la província de
Tarragona amb els seus 181 municipis es concreta en dues realitats: el litoral,
eminentment turístic, i les terres de l'interior, on l'agricultura i la
ramaderia s'havien mantingut davant d'un llançament industrial mínim. D'aquest
mode, les comarques marítimes del Tarragonès, Baix Camp, Baix Ebre i Montsià,
albergaven amb els seus 400.000 habitants el 73% de la població, predominant
junt amb l'activitat industrial la turística. Per la seua banda, la indústria
agroalimentària es distribueix per les zones de Reus i Tortosa, predominant
l'avicultura a Reus com un dels centres més importants del país. Cal destacar
també l'important parc energètic tarragoní, comptant en aqueix moment amb la central
nuclear de Vandellós i la instal·lació d'altres tres centrals —Ascó I, Ascó II
i Vandellós II— amb el que Tarragona arribaria a disposar del 22% del total de
la capacitat nuclear espanyola.
Les
comarques del sud de la província, vivencialment vinculades a l'Ebre, són
històricament conservadores, sent paradigmàtic el cas de Tortosa, on la batllia
pertanyia a Vicent Beguer i Olivares de CiU gràcies al suport d'Aliança
Popular. La resta d'àrees urbanes com Tarragona, Reus, Valls o El Vendrell
estaven en mans de corporacions socialistes, partit majoritari a les eleccions
municipals tant del 1979 (18,6%) com a les del 1983 (32,4%), captant l'antic
vot centrista. Coalició Popular, no obstant, va traure també uns resultats
adients a les anteriors municipals (13,7%), sent la província on més
percentatge de vot va obtenir. Esquerra Republicana de Catalunya mantenia una
certa preponderància a les dues Mores —Mora d'Ebre i Mora la Nova— tot i que
també en aquesta província la formació d'Heribert Barrera va patir l'escissió
d'Entesa de l'Esquerra.
En
aquestes eleccions, CiU va traure uns resultats unes dècimes inferiors a la
mitjana catalana (44,1% enfront del 48,7%) que li atorgaren 10 dels 18 escons.
Coalició Popular repetia quasi bé els resultats de les municipals (10,7%)
mentre que els socialistes es deixaven 6 punts (16,7%). ERC es quedava sense
els dos escons que hi havia obtingut el 1980 i el PSUC també perdia dos escons,
passant de 3 representants a només tindre un.
b)
Lleida
Lleida,
província conservadora per antonomàsia de Catalunya, és la més extensa de les
quatre i la menys poblada (356.998 habitants el 1983), experimentant un boom
poblacional la seua capital Lleida, que havia passat de tenir poc més de 37.000
habitants als anys 1940 a superar ara els 100.000 habitants de bon tros
(109.397). Tot i que la població rural s'ha reduït, el 1984 el sector agrícola
encara representava el 31,3% de la població activa per sobre l'industrial
(17,8%) i a només 9 punts del sector serveis (40,3%). La taxa d'aturats també
és la més baixa de Catalunya (8,1%), destacant la riquesa del sector hort-fructícola
a les comarques de Segrià, Urgell i Noguera juntament amb la ramaderia i l'auge
del turisme de muntanya al Pirineu, anteriorment una zona depenent quasi en
exclusiva del sector agropecuari i de l'hidroelèctric. Tot i presentar aquestes
dades positives, els preus al consum es van encarir fins el 282,3% el 183 degut
a la crisi econòmica i la inexistència d'indústries de conserves i de
transformació. Malgrat això, la
ramaderia a la Segarra i la producció d'oli a les Garrigues, totalment
mecanitzada, continuen mantenint l'activitat tant d'empreses privades com de
les societats cooperatives.
La
construcció del túnel de Vielha va permetre l'accés permanent a la Val d'Aran
d'ençà la dècada del 1940, on es va produir un boom turístic encara que fou
realment la construcció de centrals hidroelèctriques la que inicià el canvi de
fisonomia de la vall, concentrant Vielha una indústria hotelera increïble. Dos
paradors nacionals i hotels amb capacitat per 4.800 places permeten atendre la
gran demanda d'habitacions durant els mesos d'estiu i d'hivern.
Electoralment,
el comportament del votant mitjà a la província de Lleida ha tendit cap al
centre-dreta (victòria de Pacte Democràtic a les primeres generals, seguida de
dos victòries d'UCD a les següents generals i municipals i la de CiU a les autonòmiques
del 1980). Ara CiU, es reforçarà amb els vots de la desapareguda UCD assolint
el 56,3% dels vots emesos i arrossegant el PSC-PSOE fins a un minso 19,9% (3
escons i un creixement del 0,7%). Dels 15 escons corresponents a la província
10 seran per CiU, conformant-se CP i ERC amb un escó cadascú i el PSUC, que tot
i que semblava haver-se recuperat a les eleccions municipals (13,7% dels vots)
ara queia a un mínim del 2% i perdia tots els escons.
C)
Girona
Sent
la menor en territori de les quatre províncies catalanes, Girona respon encara
a l'antiga Marca Hispànica carolíngia, és la Catalunya Vella, cor del país amb
el monestir de Ripoll on descansen els ossos dels primers comtes catalans. La
renta disponible per persona era el 1984 la tercera de l'estat només per
darrera de la mallorquina i la barcelonesa. Aqueix any era també la quarta
província espanyola en percentatge de població activa (40%), sent molt
favorable per l'economia gironina el desenvolupament del turisme a la Costa
Brava i les estacions d'esquí de la Vall de Núria i La Molina. Així, amb
467.000 habitants Girona va rebre 5 milions de turistes l'any 1983,
concentrant-se a Figueres, Roses i L'Escala. La província compta amb més de
1.000 establiments hotelers, és a dir, un per cada 400 habitants, amb 100.000
segones residències.
Pel
que respecta al comportament electoral, aquesta província sempre ha estat
d'arrels conservadores vencent únicament el PSOE. a les eleccions generals del
1979 i sent superat per CiU per un estret marge (33,5% enfront d'un 35,3%) a
les del 1982. Cal assenyalar la limitada presència en aquesta província del vot
immigrant. CiU arrasaria ara amb quasi el 60% de les paperetes (59,6%),
ampliant els seus 7 escons a 10, aconseguint els 3 de l'antiga UCD. El PSC-PSOE
manté el seu percentatge de vots estables (passa del 19,5% al 21,9%) i repeteix
els seus 4 escons. CP li arrabassa l'escó al PSUC que es queda sense
representació i ERC aconsegueix repetir representació amb 2 escons tot i
descendir a quasi la meitat els seus vots (baixa del 10,6% al 6,2%).
d)
Barcelona
Barcelona,
motor de l'economia catalana, patia les conseqüències de la recessió amb una
elevada taxa d'immigració. Ja el 1981 agrupava el 78% de la població de Catalunya
amb 599/km2. En conjunt, l'any 1984, la província de Barcelona
representava el 82% del sector serveis català, el 85% de l'activitat industrial
però només el 24,5% de la producció agrícola. Barcelona era, doncs una
província industrial. Cal mencionar la Corporació Metropolitana de Barcelona
(CMB) una entitat supramunicipal creada l'any 1974 per a administrar 26
municipis i que fou dissolta a efectes de la Llei d'Ordenació Territorial del
1987. La CMB amb menys de l'1,5% de la superfície del país assumia el 52% de la
seua població. Destaca quasi el milió d'andalusos residents a la la província.
En total la població emigrada representa el 58% de la població de la província.
La Crisi del Petroli va afectar durament la taxa d'atur que es va multiplicar per
15, superant el 20% a la província. Tanmateix, els ingressos per càpita
(520.931 pessetes) i la renda familiar per càpita (454.558) situen a la
província de Barcelona al segon lloc del rànquing nacional.
En
el pla polític aquesta demarcació ressalta per forta implantació del PSUC. a
les zones industrialitzades, així com la presència d'ERC als nuclis urbans.
L'Àrea Metropolitana de Barcelona ha manifestat sempre una excelsa hegemonia
socialista (els socialistes han guanyat totes les eleccions excepte les
autonòmiques del 1980 on es varen quedar 4 punts per sota de CiU). A les del
1984 Convergència aconsegueix superar per segona vegada al PSC-PSOE a
Barcelona, mentre que el PSUC experimentarà una caiguda espectacular passant de
20 escons a només 6 i de concentrar més d'una quarta part del vot (20,3%) a
quedar-se amb poc més del 6%. La desaparició dels centristes de la UCD i del
Partit Socialista d'Andalusia (PSA), sumades a la desfeta del PSUC donaren la
majoria al centre-dreta en aquesta província, aconseguint els aliancistes 7
escons, resultat paregut al dels centristes. Els nacionalistes d'Esquerra, per
la seua banda, perderen 5 escons passant de 8 a 3 degut a la fuga de vots cap a
Entesa Esquerra Catalana (la qual aglutinà una quarta part dels vots d'ERC,
superant les 35.000 paperetes a tot el país).
3.
Després de les eleccions
3.1
Reaccions de les forces polítiques
En
boca de Miquel Roca, nº2 de CiU, partit guanyador dels comicis, va assegurar
que aquest partit duria a terme "una administració serena de la
victòria" i que "estava disposat generosament a oferir el diàleg a la
resta de les forces polítiques" (ABC, 1984). Resumia Roca que CiU no
mostraria "ni petulància prepotència", i que mantindria la seua
actitud negociadora amb el Govern. Prop de 1.000 militants i simpatitzants
varen acudir al carrer Provença a celebrar la victòria de Pujol.
En
sentit advers, tot i que de Moncloa estant, González es mostrava confiat en
mantenir el diàleg amb la Generalitat, Raimon Obiols acceptava la derrota i
anunciava una previsible oposició "dura" al proper II Govern Pujol. Obiols
va reconèixer que el plantejament d'una campanya contra l'abstenció va
fracassar . Per contra, el candidat d'AP a la Generalitat, Eduard Bueno va
parlar d'un "magnífic resultat" destacant el "fracàs"
socialista. Mentrimentres, Fraga a Madrid parlava de "consolidació"
apuntant com a factors positius la disminució de suport al PSOE i l'afonament
dels comunistes, argumentant que "una bona part dels vots que han anat a
CiU en aquestes eleccions autonòmiques podien ser per a Coalició Popular en
unes eleccions generals" (ABC, 1984).
Antoni
Gutiérrez, del PSUC va descriure els resultats com 2una victòria de l'opció
nacionalista i una derrota de l'alternativa d'una esquerra progressista".
El dirigent comunista va reconèixer que "no havia sigut profeta en la seua
terra", doncs preveia "una recuperació de l'esquerra a
Catalunya" (ABC, 1984). Per la seua part, Heribert Barrera va resoldre que
amb els escons obtinguts ERC no tindria cap influència política però, que calia
celebrar-se per l'àmplia majoria nacionalista amb els vots de CiU i Esquerra,
en conjunt.
3.2
La querella de Banca Catalana: un altre intent per destruir en Jordi Pujol
L'aclaparadora
victòria del nacionalisme de centre va xocar amb l'afer de la querella del
Fiscal General de l'Estat contra el President. El diari El País, que
portava d'ençà el 1980 escrivint sobre les "dificultats econòmiques del
grup bancari de Pujol" (DOMINGO, 1984) treia, poc abans de la investidura,
durs articles signats per Alfons Quintà i que recolzaven les tesis del fiscal Carlos
Jiménez Villarejo contra els exdirectius d'una entitat, Banca Catala, que el
1982 es va veure afligida per un anunci fals de suspensió de pagaments i que va
provocar l'eixida de vora el 40% dels seus dipòsits, traspassant-se el grup un
any després a un consorci encapçalat pel Banc de Biscaia, que finalment es
faria amb el 89% de les seues accions. Molta gent i de molts diversos àmbits
van unir-se en una manifestació de suport al President el dia de la investidura
quasi convertit aquesta en un referèndum popular. CiU, que s'havia mostrat
durant la campanya i abans com una força política interclassista, democràtica i
transversal hi havia triomfat, gaudint Pujol de la confiança majoritària dels
catalans.
Banca
Catalana havia nascut l'any 1958 amb la intenció d'enfortir la infraestructura
financera de Catalunya, una eina de país que fou atacada a través de
filtracions i rumors que cercaven, en bona mesura, assenyalar el President de
la Generalitat. L'any 1986 una àmplia majoria dels magistrats de l'Audiència de
Barcelona (33 a 8) estimaren que no hi havia indicis racionals de criminalitat
en l'actuació d'en Jordi Pujol com a vicepresident executiu de l'entitat. Hi
havia quedat ratificada l'honorabilitat enfront d'una querella que, degut a la
seua inconsistència, va canviar contínuament de mans: de la Fiscalia General a
l'Audiència de Barcelona, d'aquesta retorna a Fiscalia i de Fiscalia a la Sala
Segona del Tribunal Suprem, tornant després a l'Audiència. Per descomptat, el
Fiscal General Luis Antonio Burón mai no va oferir cap explicació sobre la
filtració informativa.
3.3
Investidura d'en Jordi Pujol i formació de govern
Milers
de catalans aclamaren Pujol després de ser elegit, per segon cop, President de
la Generalitat de Catalunya amb els vots de CiU (72), Coalició Popular (11) i
ERC (4). En el seu discurs d'investidura, el President va apel·lar als 3 eixos que
havia exposat durant la campanya electoral: (1) reclamar una autonomia real,
(2) confirmació de les aportacions que Catalunya fa i pot fer a la resta
d'Espanya i (3) oferiment de diàleg al govern central.
La
presa de possessió es produïa pocs dies després que el govern central impugnés
alguns articles de la Llei de Sindicatura de Comptes (DOMINGO, 1984), per la
qual cosa la Generalitat perdia el control dels comptes dels ajuntaments, tesi
centralista criticada inclús per membres del PSC-PSOE. Sis consellers de Convergència
compondrien el II Govern Pujol: Macià Alavedra, Josep Maria Culell, Joan
Guitart, Xavier Vigatà i Josep Laporte, estrenant-se Josep Miró a la cartera
d'Agricultura. Per la part d'Unió repetien Agustí Bassols i Joan Rigol i
s'estrenava a Treball Oriol Badia. Joan Hortolà, d'Esquerra Republicana, també
s'estrenava com a conseller i seria titular d'Indústria mentre que
l'independent Francesc Sanuy repetia a Comerç i Turisme. La repetició de la
majoria de consellers venia a confirmar la idea que la majoria absoluta
aconseguida per CiU demostrava que l'electorat sancionava positivament la tasca
de l'anterior govern.
4.
Conclusions
Convergència i Unió va
ser l'única formació política que va transmetre un programa definit, concret i,
sobretot, comprensible per a amplis sectors socials del país. Deixant de banda
els grans pronunciaments polítics i ideològics, Pujol s'ha basat en l'obrat
realitzada pel seu Gabinet. Ha posat èmfasi en totes i cadascuna de les
realització dels Departaments de la Generalitat. Ha recordat, en definitiva,
als ciutadans que "el seu Govern" els ha construït l'escola dels seus
fills, el semàfor del seu carrer, el mercat del set poble; etc.
ABC, 1984.
Per
segona volta consecutiva en un any, els socialistes varen ser derrotats a les
urnes. Això, tot i emprar per la campanya bales de gran calibre, com el
president González o el vicepresident Alfonso Guerra. En sentit oposat a les
folgades victòries que obtindrà el centre-esquerra durant més d'una dècada a
nivell d'estat (1982-1993), Catalunya es converteix d'ençà el 1984 fins el 2003
en un actor de centre-dreta imprescindible i que vindria a reforçar aquest
espectre ideològic amb la posició hegemònica que també mantindrà el PNV al País
Basc. Aquests resultats donaren certament impuls a Miquel Roca per a encastellar
la seua opció reformista (PRD), projecte avortat a les eleccions generals del
1986. Convergència representava, en termes europeus, l'opció de centre liberal
a Catalunya, interpretant-se la victòria del President, com l'èxit de la tradició
democràtica a una àrea desenvolupada front el socialisme d'expressió
inequívocament andalusa.
La
suma de la dreta a Catalunya (CP i CiU) es situa ara en torn al 55%. Coalició Popular, encara que va traure
uns resultats limitats, s'implantava a Catalunya com el referent de la dreta
espanyola al costat de la dreta d'arrels catalanes. Els populars, (com és
demostraria dos lustres després) no podien obviar aqueix fet, és a dir, per
superar el socialisme, calia una aliança de totes les forces i sectors
contraris al socialisme. La qüestió sobre perquè a Catalunya es va imposar
una majoria adversa al socialisme s'explica pel mecanisme del vot útil,
concentrar, no cal dir-ho en un Jordi Pujol que havia fet una bona tasca al
capdavant de la Generalitat, reconeguda per tots i que havia participat en una
campanya electoral amb trellat, sense insults i evitant les polèmiques. Convergència
i Unió va saber atraure el vot centrista dispers després de la desaparició d'UCD.
La
coalició que dirigia Jordi Pujol havia superat amb gran èxit el seu primer test
després de quatre anys de govern a la Generalitat. La victòria electoral li va
suposar a CiU més força per desenvolupar les seues idees amb els suports d'ERC
i, més puntualment, de CP, potenciant els nivells d'autogovern des de l'òptica
convergent i que començarien amb la culminació del procés de traspassos de
competències i s'esperava acabarien amb una revisió de les clàusules de
finançament de Catalunya. Pujol, no pensava en aquell moment en una reforma de
l'Estatut de Sau, tal i com plantejava aleshores Esquerra. El nou govern hauria
de fer front al repte de la reconversió pendent i a una taxa d'atur sols per
darrere d'Andalusia. La crisi industrial i els problemes demogràfics havien
portat a una pèrdua del ritme de creixement de la renda catalana (ABC, 1984).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Ens agradaria seguir construint amb els vostres comentaris