El sanejament de les aigües

 

Al 1981 La Trinca va escriure una cançó que molts recordarem amb la música del Danubi Blau que deia“El Riu Llobregat és amarronat, el Besos és verd i groc és el Ter,...” i aquesta era la realitat de la majoria de rius de Catalunya fins llavors.

La industrialització de Catalunya s’havia concentrat prop dels rius per obtenir energia, o en alguns casos, l’aigua era usada com a matèria primera, com en les industries papereres, del cuir o les mineres, i totes elles acabaven abocant als rius les aigües sobrants. I el mateix passava amb les poblacions, on la majoria de les ciutats no disposaven de depuradora, ni de cap connexió a un sistema de sanejament, i on acabaven abocant les aigües residuals directament als rius, que  després  desembocaven al nostre litoral, produint un deteriorament tant de les conques fluvials com de les platges.

Per això el Govern del President Pujol va veure que era imprescindible la construcció de depuradores a tot el territori per millorar la qualitat de les aigües, però per això calia fer un sacrifici:  La llei 5/1981 aprovada pel Parlament de Catalunya, va ser la resposta a aquesta necessitat que en el seu preàmbul dia “La protecció del medi ambient en matèria d'evacuació i tractament d'aigües residuals –un dels aspectes més important de la conservació de la natura– exigeix l'execució d'una sèrie d'obres públiques que són d'interès de la Generalitat, que s'han de realitzar exclusivament en el seu propi territori i que corresponen a la seva competència.

L' execució d' aquestes obres planteja un dels problemes que exigeix una solució més ràpida, el del seu finançament. D'acord amb els precedents del Dret comparat, recollits ja en el marc de la legislació bàsica de l'Estat espanyol, el finançament s'ha de fonamentar en el principi de la unitat del cicle d'aigua, des de la seva captació fins al seu abocament, unitat que aconsella integrar en les tarifes de subministrament d'aigua “.

I és per finançar totes les infraestructures necessàries, que es va crea un cànon de l’aigua, que a priori no va ser benvingut, però que va tenir els resultats que ara podem veure en tots els rius i platges catalanes.

En aquesta llei a més del Cànon de l’aigua, es parlava de la planificació
de les actuacions, i es creava la Junta de Sanejament. El primer pla va entrar en vigor al 1984 i comprenia les Conques del Besos i el Llobregat, i el sector Costaner de la província de Barcelona, ja que era el més poblat i també el més deteriorat. Es van construir una sèrie de col·lectors i estacions depuradores, l’obra més important va ser el col·lector de les salmorres, al riu Llobregat. I  van continuar al 1984 amb la conca del Ter i desprès la Tordera, al 1985 la del baix Segre i al 1986 les conques del Francolí i Gaià.

Al 1991 es crea el Departament de Medi Ambient i es dona un impuls encara més important al Pla de Sanejament i a les infraestructures per garantir el correcte tractament de les aigües.

 

Agencia Catalana de l’Aigua (2016): 500 Depuradores

Milagro, Jose, M (1987): Catalunya decidida a sanejar les seves aigües, Raco.cat

Querant, Ramón / Godé, Lluis (1987) La qualitat de l‘aigua als rius de Catalunya millora progressivament, Racó.cat