Defensa del Pacte del Majestic (1996-2021)

 

Aquest 28 d’abril s’han complert vint-i-cinc de l’anomenat Pacte del Majestic, enunciat com ”Acord d’investidura i governabilitat” subscrit pel Partit Popular i Convergència i Unió, o sia Aznar i Pujol, per possibilitar la formació del primer govern Aznar, l’alternança desprès del llarg mandat socialista amb Felipe González.

L’acord va tenir detractors, evidentment, començant per les esquerres espanyoles, però també a Catalunya on molts votants convergents no varen entendre aquesta entesa amb la dreta espanyola. El 80 per cent de la direcció de Convergència va donar-li recolzament sense gaire debat, amb tres membres de l’executiva que s’hi van abstenir. A Unió, el sí va arribar al 86 per cent. Però ens hem de fixar en els rèdits per a Catalunya. Ara, en què negociar amb contrapartides no està de moda, adquireix valor.

Gràcies al pacte del Majestic, signat un diumenge tot sopant en aquest hotel del passeig de Gràcia que havia viscut les vetllades electorals triomfants de la coalició nacionalista, es va suprimir la figura caduca dels governadors civils, es va millorar el finançament autonòmic amb un nou model per a les quinze comunitats del règim comú, amb més capacitat normativa i participació en el 30% de l’IRPF, es va traspassar les competències de Trànsit de la Guàrdia Civil als Mossos, a més de desplegar el mapa policial i, molt important perquè no s’associa a aquest acord PP-CiU, es va posar data a la supressió del servei militar obligatori.

Alguns dels punts de l’acord, que omplia 16 pàgines, es van desplegar amb més o menys èxit, i alguns com l’IVA d’un 7 per cent a les autopistes no es va aplicar, però la professionalització de l’exèrcit va complir el calendari marcat per l’any 2001.

A tots els espanyols que retreuen que els catalans només miren pels seus interessos, cal recordar-los que la majoria de disposicions, llevat de les específiques de la policia autonòmica, eren d’aplicació i beneficiaven al conjunt d’Espanya.

Pujol s’ha referit algun cop a què en aquell pacte potser va sobrar un pèl de teatralitat, amb sopar i brindis. Era la primera experiència de suport explícit, amb papers publicitats, sense entrar en carteres governamentals, malgrat l’oferiment d’Aznar.

Durant els 54 dies de negociació després que el PP tragués 156 diputats, a 12 de la majoria absoluta, enfront dels 141 del PSOE, els nacionalistes catalans i bascos es van sotmetre a un marcatge mutu per veure qui queia a la temptació i desvirtuava els seus principis fundacionals. No havien passat ni 24 hores des del Pacte del Majestic que el PNB subscriuria també un acord per votar la investidura, cosa que també faria la Coalició Canària. La investidura d’Aznar quedava garantida amb escreix. És cert que els bascos no van fer tant de rebombori, però Arzallus va negociar a la seu pepera del carrer Génova, cosa que mai fer Pujol, i el lehendakari Ardanza rebria aviat en l’aeroport al ja president Aznar amb la frase “vine sempre que vulguis”. Un gest que tampoc va fer mai el president català.

CiU va pagar a les urnes aquesta entesa amb la dreta espanyola. A les següents eleccions a les cambres espanyoles, quan el PP assoliria la majoria absoluta, CiU encara va aguantar en passar de 16 a 15 diputats, però a les eleccions al Parlament de 1999 va perdre quatre dels 60 diputats, amb 140.000 vots menys, tot i que curiosament l’altra candidatura sobiranista, Esquerra Republicana, no va treure profit en perdre també un dels 13 que tenia i 34.000 vots.

Ara tothom abjura d’aquesta política de pactes, de “peix al cove”, de fer “autonomisme”. La realitat del moment i les presses d’un partit que havia festejat el triomf cridant “Pujol, enano, habla castellano” van propiciar passar el plateret. El PP, o pactava amb els nacionalistes o no hi comptava amb majoria. També és veritat que el mateix Felipe González i les cancelleries europees suggerien a Pujol que donés l’alternativa a Aznar.

Altra cosa és que l’Aznar pactista va esdevenir intolerant quatre anys després a l’assolir la majoria absoluta. Les lleis orgàniques harmonitzadores i les meses sectorials dels ministeris van anar retallant les competències del Govern català i propiciant l’onada reformadora d’un nou Estatut amb el Tripartit que capgiraria la via catalana cap a un major autogovern, pantalla que ben aviat perdria la seva virtualitat en favor del dret a decidir i de la independència. I encara estem en aquest punt.

Jesús Conte