Pujol, l’ambaixador al món

2003 Nova York, Reunió amb Kofi Annan, Secretari General de les NU. Font Generalitat de Catalunya

 En un dels primers debats de política general al Parlament, anys 80, el president Pujol va reconèixer que en els seus primers contactes internacionals quan parlava de la Generalitat alguns interlocutors pensaven que es tractava d’una companyia d’assegurances. Sens dubte un mimetisme de la italiana Generali. L’any 2003, quan finia el seu dilatat mandat de 23 anys, va protagonitzar entrevistes i extenses semblances a Le Monde, Le Figaro, The Economist, Washington Post, Frankfurter Algemeine, La Stampa… I va donar conferències a les universitats Sorbona i Georgetown. Què havia canviat en aquells lustres? Pujol havia situat Catalunya al mapamundi i ell mateix s’havia consolidat com un estadista.

Vaig tenir el privilegi d’acompanyar-lo per mig món durant els seus últims cinc anys i escaig de mandat des de la meva responsabilitat de cap de premsa de Presidència, més algun altre viatge quan jo havia exercit de periodista. Haig de dir que es movia amb molta desimboltura i seguretat, amb domini de l’escena i de vegades posant fins i tot en dificultats al seu amfitrió al preguntar-li per qüestions domèstiques que no sabien com respondre, fos un transvasament del Danubi o l’estratègia de Mubarak. 

1989 Xina, Reunió amb Zheng Hong Ye. Foto Generalitat de Catalunya 

Què feia que Jordi Pujol fos rebut per l’emperador del Japó, pels presidents d’Egipte i d’Israel o el rei del Marroc? Per presidents llatinoamericans i fins i tot una salutació de 8 minuts a la  Casa Blanca amb el president Bush? O pel papa Joan Pau II, el Dalai Lama o el muftí de Jerusalem? A Europa, la seva influència era especialment notòria: Giscard, Delors, Kohl, Andreotti, Cossiga, Lubbers… Més que el pes que pogués tenir Catalunya, relatiu enfront de les grans àrees europees d’influència,  el que li obria les portes de palaus i cancelleries era la seva personalitat -vasta cultura enciclopèdica, domini de sis idiomes i la condició de líder d’una coalició, Convergència i Unió, determinant en la conformació de majories de govern fos amb la UCD, el PSOE o el PP-. Això darrer va tenir especial rellevància quan Aznar va guanyar l’any 1996, moment en què Kohl i altres estadistes, també el mateix derrotat Felipe González, van suggerir Pujol que ajudés Aznar a poder governar. 

“El nostre món és el món” predicava el president al món empresarial.  Lluny de tancar-se en el proteccionisme, Pujol animava a sortir fora i exportar. Per donar exemple agafava la maleta i se’n anava amb una colla d’empresaris al Japó, a Corea o a la Xina a animar les multinacionals a creure en Catalunya i invertir-hi. En els 23 anys de mandat, va fer quasi 400 viatges a l’estranger, des de poques hores a deu dies, aprofitant caps de setmana i ponts i essent capaç de tornar de Nova York amb roba d’hivern i agafar el mateix dia un altre avió cap a Egipte amb roba més lleugera.

Tenia encunyada una frase que resumia la seva filosofia: “Quan els japonesos volen muntar una fàbrica fora introdueixen en l’ordinador una sèrie de variables: productivitat i salaris, mercat, clima, infraestructures, nivell de vida... i els hi surt: Catalunya”. És clar, això no era gratis, era fruit de molts esforços i de conrear la confiança dels inversors. L’any 1999 va tornar al Japó i va dir a l’emperador, al cap de govern i als empresaris: “Ara no vinc a demanar res, vinc a donar les gràcies per la confiança que ens han dispensat tots aquests anys”. El país nipó travessava una dura crisi econòmica i van agrair aquest detall de xec en blanc.

Confiança volia dir també estar-hi a sobre. Quan Nissan va passar a ser controlada per Renault, Jordi Pujol es va plantar a Paris a parlar amb el CEO per fidelitzar l’aposta per la factoria de la Zona Franca. Arran del recent tancament de la factoria  vaig escriure que amb Pujol possiblement no s’hauria produït aquest final dramàtic. Com a mínim hauria fet l’esforç d’anar-los a veure.

Sobtava anar a la cimera del World Economic Forum de Davos i veure l’escassa presència de polítics espanyols i també relativament modesta d’empresaris. Catalunya, en canvi, hi era ben representada pel president i el conseller Subirà, que no anaven a  passejar sinó a trobar-se amb el president de Volkswagen i altres multinacionals, caps de govern i ministres, el director del Fons Monetari Internacional o el governador del Bundesbank.

Europeista abans del Tractat de Roma fundacional de les institucions europees, Jordi Pujol s’havia creat una xarxa de complicitat amb les regions europees més punteres. Un exemple és el lobby Quatre Motors per Europa amb Baden-Württemberg, la Llombardia i Rhône-Alpes, la presidència de l’Assemblea de Regions d’Europa (ARE) i les freqüents reunions amb el Consell per les Regions. Els despatxos del presidents de la Comissió Delors i Prodi i de diversos comissaris estaven sempre oberts a les seves reflexions. Perquè Pujol no debatia amb els estadistes únicament sobre qüestions que afectessin a Catalunya o Espanya, sinó que compartia llargues i documentades converses sobre reptes econòmics, socials o demogràfics.

1994 Marroc, Reunió amb el Rei Hassan II. Foto Generalitat de Catalunya

Tot això es feia llavors (1980-2003) amb el coneixement de la diplomàcia espanyola i la col·laboració de les respectives ambaixades, tot i que s’havia viscut més d’un incident per compte de l’exhibició de la senyera en llocs destacats en detriment de la bandera espanyola o per haver rebut honors d’estat a l’aeroport romà de Ciampino o a Budapest amb parada militar inclosa.

En aquella època també solia incloure’s Barcelona dins les visites d’estat de mandataris estrangers, especialment en els anys previs als Jocs Olímpics del 92, que solien alternar els compromisos institucionals a la Generalitat i l’Ajuntament amb la visita de fàbriques i trobades empresarials. 

Malauradament, aquest posicionament rellevant de Catalunya i del seu màxim mandatari s’ha perdut. Per errors propis, per manca de voluntat en tenir altres prioritats i per la conjuntura en què Catalunya està immersa des de fa una dècada. 

Jesús Conte