El Pacte del Majestic

Fer política vol dir conrear l’art del diàleg, de la cerca d’acords que afavoreixin la convivència ciutadana i el major benestar per a les persones, siguin quines siguin les circumstàncies que els ha tocat viure, fer política vol dir estar amatent a les necessitats sentides a peu de carrer. 

 Jordi Pujol ha estat un home que quan s’ha posat a fer política n’ha fet de debò i això és el que va fer el 1996 quan Aznar no va obtenir la majoria suficient per poder governar. 

 Des de sempre Pujol tenia clar un parell de coses en relació amb l’Estat: Que governés qui governés, Catalunya hauria de pactar amb el Govern Espanyol i a més a més era imprescindible assegurar la governabilitat i estabilitat de l’Estat per tal de fer més fàcil la governabilitat de Catalunya.

 A les eleccions del 1996, el Partit Popular només aconsegueix 156 escons, per tant es veu obligat a pactar amb altres forces polítiques si vol aconseguir desplaçar el PSOE del poder. Pujol entra en joc i després de 2 mesos de negociacions signen l’acord que facilita la investidura d’Aznar com a president del Govern d’Espanya a canvi de millores de l’autonomia catalana. 

 Aquesta vegada va ser el mateix Aznar que ve a Barcelona a signar-lo i organitza una escenificació desmesurada segons el tarannà dels catalans. Aquest fet va predisposar a no veure amb bons ulls l’acord.

 Tota aquesta posada en escena va tenir com escenari l’Hotel Majestic del Barcelona i és per això que se’n diu Pacte del Majestic. 

 A canvi d’aquests suport a José Maria Aznar, Catalunya milloraria la seva situació política i financera. Entre els acords hi constava:

  Suport a l’economia productiva amb tot el que pot representar pel benestar del catalans i la seva col·laboració en el desenvolupament econòmic global.

  Esforç i suport a la integració d’Espanya a la Unitat Monetària Europea és a dir a l’Euro com a moneda única europea. 

 Aplicar mesures per tal de millorar l’Estat del Benestar a Catalunya. 

 Accelerar les transferències autonòmiques pendents. 

 Millorament del Sistema financer per Catalunya a la vegada que s’assumia la corresponsabilitat fiscal i de participació a l’IRPF així com la possibilitat d’actuar sobre els impostos cedits. 

 Supressió dels governadors civils provincials que seran substituïts per un Delegat del Govern Central, sense especificar les seves funcions. 

 Transferir el control del trànsit de Catalunya als Mossos d’Esquadra.

 La supressió del Servei Militar Obligatori. 

 Desencallar les obres d’infraestructures encallades. 

Tot plegat semblava un bon acord que en certa manera es va anar complint amb més lentitud de l’esperada i amb una forta contestació per part de la mateixa societat catalana que no veia amb bons ulls les relacions amb el PP. 

 Fer política és això, buscar acords i pactes que afavoreixin ambdues parts. Llàstima que 4 anys desprès, a la legislatura propera, Aznar va guanyar per majoria absoluta i es va oblidar del tot dels qui li donaren suport quan el va necessitar. 

Recollint el pensament de Jordi Pujol en aquest aspecte val la pena recollir la seva opinió recollida en el 3er. Volum de les seves MEMÒRIES. “Si es comptabilitzen els guanys en finançament i infraestructures que Catalunya en va treure, el nostre pacte amb el PP va ser bo. Sens dubte bo. Una altra cosa és que l’escenificació fos excessiva” 

 Pilar Porcel