Nacionalisme o socialisme: la 1ª majoria absoluta d'en Jordi Pujol (primera part)

Antecedents: el I Govern Pujol i el context social de la Catalunya de la Transició

1. Factors previs: Enquestadors i ciutadans

Les enquestes electorals a Catalunya coincidien a l'hora d'atorgar una majoria ajustada a Convergència i Unió per sobre els socialistes del PSC-PSOE. Ambdós partits restaven pràcticament empatats i, a l'ensems, amb un gran avantatge respecte a les segones opcions o partits amb menys possibilitats reals d'obtenir la victòria el 29 d'abril. Així, si bé la mitjana de sondejos oferia un repartiment de 100 dels 135 escons a una proporció 60-40 CiU-PSC, els altres 35 es proveïen de forma equilibrada per Coalició Popular integrada per Aliança Popular, Partit Demòcrata Popular i Unió Liberal, el PSUC i Esquerra Republicana de Catalunya. Cal destacar que, aquest minvat escenari electoral, responia a dues dinàmiques: la bipolarització del vot en torn els partits de govern —CiU a l'autonòmic i el PSOE a l'estatal— i la dissolució de les altres dues forces amb representació a la I Legislatura de l'actual règim autonòmic: Centristes de Catalunya-UCD —que al llarg de la legislatura va patir una considerable fuga de diputats, passant dels 18 obtinguts el 1980 a 7 al termini del període parlamentari— i el PSA després PA, que també va sofrir una escissió de la mà de Pepe Acosta, un dels seus dos diputats.



Si ens aturem a examinar els sondejos d'intenció de vot previs a les eleccions podem observar com al març la situació era més favorable al PSC-PSOE (38,8%) que no a CiU (33,7%), Malgrat aquestes xifres, les projeccions pels socialistes mostraven indicis de davallada respecte dels resultats que obtingueren a Catalunya tant a les eleccions generals de dos anys enrere (45,8%) com també a les municipals de l'any anterior (40,4%). Aquesta tendència descendent, si més no, s'explica per diversos factors endògens i exògens a l'obra del govern socialista que es trobava si cau no cau a tocar l'equador de legislatura. Però serà després quan tractem el clima polític a Catalunya i a Espanya. Seguint amb les mostres analitzades, CiU serà, sens dubte, un valor a l'alça de cara als comicis d'abril com demostren totes les enquestes realitzades per abril. Només una, la realitzada per Metra Seis pel diari El País li confereix una intenció de vot per sota el 40%.

Pel que fa als partits junior amb representació al Parlament d'ençà el 1980, el PSUC, com el el seu soci a nivell estatal (PCE), disminueix en intenció de vot paulatinament quan a l'anterior contesa electoral va disputar-li la segona plaça al Partit Socialista a la circumscripció de Barcelona, quedant com a força guanyadora en dues comarques i a tot just 2 punts per sota el PSC. El trencament prosoviètic en el comunisme espanyol, començant amb la creació del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) com a escissió enfront de l'eurocomunisme de la direcció del PSUC causaren la baixa de 4 diputats al Parlament i la pèrdua d'aproximadament un terç del total dels militants. La crisi del PSUC i la dimissió —i posterior reincorporació— de la seua plana major —Gregorio López Raimundo, com a president, i Antoni Gutiérrez Díaz, secretari general— acabaren per passar factura als comunistes catalans.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), per la seua banda, després d'haver atret part del vot target del PSC el 1980 va treure uns resultats exigus a les eleccions municipals (2,5%) i sense possibilitat d'entrar en cap corporació destacada (no prengué possessió de regidoria a cap de les 4 capitals provincials). Ja hem parlat abans de la desfeta dels Centristes de la UCD, element que jugà a favor de l'entrada de la Coalició Popular de Manuel Fraga al Parlament català, si bé no amb els resultats que un principi hi presentaven les enquestes, els quals podrien estar probablement motivats per la desconeixença del candidat, Eduardo Bueno, i la mancança d'un discurs regionalista per part de la formació conservadora.

 2. Els candidats

Enquestes i opinió pública varen coincidir a assegurar que el 29 d'abril s'enfortiria el bipartidisme entre els nacionalistes de centre i els socialistes. Tot i això, en Jordi Pujol, qui havia posat en marxa les institucions d'autogovern, s'imposava clarament a l'aspirant del PSC-PSOE, Raimon Obiols.



Com s'aprecia de les enquestes de popularitat, els 4 anys de govern no van deteriorar gens la imatge pública del President, ans al contrari, d'ençà setembre del 1983 fins l'abril del 1984 va créixer un gairebé 20 punts percentuals (passant del 32,1% al 51,1%). Pujol era el candidat més conegut i més popular per a la majoria dels ciutadans, els quals qualificaven com a positiu el procés autonòmic de Catalunya, al qual el I Govern Pujol, com es repassarà en un proper article, va saber dotar de normalitat i estabilitat. Pujol era qualificat alhora de "progressista, de centre-esquerra i d’europeista" (DOMINGO, 1984), un competidor difícil de franquejar per part d'en Josep Maria, Raimon (sobrenom que feia servir a la clandestinitat) Obiols, que exerceix com a diputat al Congrés d'ençà el 1977. La figura d'Obiols no va saber navegar al seu favor l'onada socialista del 1982, com testimonien les diverses enquestes que li atribueixen una popularitat estancada i ancorada en torn el 20% d'aprovació degut als errors del govern socialista amb Catalunya els quals foren principalment dos: la LOAPA i la reconversió salvatge que afectà greument la taxa d'atur: la qual va ascendir del 20,7% a finals del 1982 al  22,3% l'any 1984 consolidant un ascens fulgurant d’ençà finals de l'anterior dècada i del qual en parlarem al següent apartat.

El tercer candidat en lliça era n'Antoni Gutiérrez Díaz, conegut popularment com el Guti, secretari general dels comunistes catalans d'ençà el 1977, càrrec que ocuparia durant quasi una dècada. En l'àmbit del PSUC, hi fou responsable de l'assumpció dels postulats eurocomunistes, creant divisions irreconciliables que s'escenificarien al V Congrés del partit (1981), encetant-ne un període de decadència que contrastaria amb la consolidació del pujolisme, amb la qual cosa Catalunya entrava en el context contemporani d'auge del liberalisme euroatlàntic—Thatcher a Regne Unit (1979), Reagan als Estats Units (1981), Kohl a Alemanya (1982).

Per un altre costat, Coalició Popular, presentava un candidat tan feliç com desconegut, Eduard Bueno, substitut de Joan Gaspart, que hi va comunicar feia uns mesos (octubre del 1983) la seua renúncia a ser candidat a la Presidència de la Generalitat, decisió en la qual varen influir els seus desitjos de ser president del Futbol Club Barcelona. La primera experiència electoral de la matriu d'Aliança Popular a Catalunya n'havia estat un fracàs. Solidaritat Catalana, partit impulsat pels empresaris Joan Echevarria i Joan Rosell, entre altres, comptà amb el beneplàcit de Fraga per aglutinar el vot conservador, sense aconseguir cap escó. La consolidació dels populars es va traduir en una llarga sèrie de crisis internes que coincidiren, gairebé, amb l'inici de la carrera electoral. El febrer del 1983 Domènec Romera es feia amb la direcció del partit a Barcelona mentre que el president regional, Miquel Planes, quedava marginat de l'organització de la capital. Però, les bases del partit acabarien triomfant i obligarien Romera a dimitir del càrrec als sis mesos. Poc després, el candidat a l'alcaldia de Barcelona, Alexandre Pedrós provocava un escàndol en qualificar de "catàstrofe indescriptible" l'actuació de la seua pròpia formació durant la campanya electoral a les municipals. També són de destacar les divergències amb els homes del PDP, dels quals només Folchi, figurava en un lloc (nº4 pr Barcelona) amb alguna garantia.

En darrer lloc, Esquerra repetia candidat amb Heribert Barrera. Palesament el més veterà de tots els presidenciables, inicià la seva activitat política el 1934, sent elegit secretari general d'ERC l'any 1976 i arribant a president del Parlament l'any 1980. Barrera, profundament antimarxista, va decantar la majoria parlamentària envers el centre catalanista la legislatura anterior, quan va pactar amb Pujol ans que deixar que els comunistes formaren govern. Aquella decisió la pagaria electoralment ara, com s'explicarà més avall. El juny del 1983, la crisi interna del partit es feu patent quan el sector renovador, encapçalat per Jaume Nualart, fou suspès de militància després de demanar la retirada del suport parlamentari a CiU. Aquests s'integrarien en les llistes de la coalició Entesa d'Esquerra Catalana junt als Nacionalistes d'Esquerra (NE) de Jordi Carbonell.

 
3. La Catalunya del I Govern Pujol (1980-1984)

 Si alguna cosa va marcar l'economia catalana durant la I Legislatura autonòmica, aquesta va ser, irremeiablement, l'ascens de l'atur en un 38% en a penes tres anys. El Pla d'Actuació Econòmica (PAE) del Govern va servir per salvar entre 73.000 i 90.000 llocs de treball entre el 1980 i el 1983, gràcies a inversions directes de la Generalitat amb un volum de 110.000 milions de pessetes més 123.000 milions procedents del sector privat. Catalunya, amb una economia industrialitzada va pair els durs efectes de la reconversió en un moment en que la major part dels instruments macroeconòmics eren competència de l'Administració central.

El conseller de Treball, en Joan Rigol, disposà un pla de mesures urgents a les primeries de l'any 1983 per a la recuperació de l'oferta laboral. Això va suposar la conseqüent creació d'entre 2.400 a 5.000 llocs de feina addicionals en àmbits com tasques de neteja i repoblament forestal, recuperació de monuments prehistòrics, neteja de carreteres o serveis a la tercera edat. Endemés, la Comissió Mixta de Transferències Administració de l'Estat-Generalitat va aprovar el maig del 1982, finalitzar en el termini d'un any les transferències, encara que varen quedar pendents importants instruments de gestió pel Departament de Treball de la Generalitat, tals com l'Institut Nacional d'Ocupació (INEM, per les seues sigles en castellà), la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS) i l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS),

La comesa de Rigol fou arduosa, reunint-se amb els agents socials per a l'aplicació de dos plans més: l'Acord Nacional d'Ocupació i el projecte de xarxa d'assistència contra l'atur coordinat amb la Federació de Municipis. El primer va prendre la forma de conferència tripartit entre la Generalitat, els sindicats Comissions Obreres (CCOO) i Unió General de Treballadors (UGT) i la patronal Foment del Treball Nacional (FTN) la qual va tenir escasses conclusions arran de la manca d'entesa entre patronal i sindicats, quedant únicament com a proposta de futur per a l'establiment d'un marc específic de relacions laborals a Catalunya.

Al terreny cultural, el 1983 s'aprovà la Llei 7/1983 de normalització lingüística i que obria el camí a la promulgació de normatives similars al País Valencià (1983) i les Illes Balears (1986). Textualment, la Llei diu: "L'alumnat no ha d'ésser separat en centres […] diferents per raó de la seva llengua habitual". És a dir, quedava establerta la immersió lingüística en català independentment de la llengua que l'alumne utilitzés habitualment a casa. Amb un cos docent que, en la seua majoria no havia estudiat en català al llarg de la seua escolaritat, o ni tan sols hi havia après català, val a dir que la implementació que de la immersió hi varen fer va estar exemplar. Pel que respecta a l'Administració, el conseller d'Ensenyament Joan Guitart i el de cultura Max Cahner van proveir el sistema d'immersió d'un programa de seguiment i avaluació en el qual hi participaven personalitats de la talla d'en Joaquim Arenas, Miquel Siguan o Ignasi Vila.

La llei de normalització lingüística no sols provocà un canvi de paradigma en el model educatiu a Catalunya, sinó que també conferí prioritat a la llengua en els usos oficials i en els mitjans de comunicació públics. El català es va convertir, d'aquesta manera, en el vehicle de comunicació de les administracions amb el ciutadà. La gairebé absoluta aprovació per part del Parlament (105 vots a favor front 1 abstenció i cap vot en contra), es va deure a dos anys d'elaboració per ponència conjunta entre els diversos grups parlamentaris. La recuperació del català com a llengua pròpia de les institucions del país fou un pas fonamental per a la reconstrucció nacional de Catalunya. Com va afirmar el ponent de la llei, Joan Colomines, la llengua forma part de la "personalitat col·lectiva de Catalunya", alhora que elogiava el "seny majoritari" que ha evitat conflictes lingüístics, i perquè no dir-ho, del que tant malauradament manquem hui dia. La immigració massiva havia estat (i és) una problemàtica d'envergadura per a una població receptora que no tenia durant el franquisme cap condicionant institucional propi per a regular aquest procés.

En la mateixa línia de normalització, l'any 1983 naixia la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), des 2007 estant Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). La Llei 10/1983 va desplegar en primer terme Catalunya Ràdio i pocs mesos després s'hi van afegir les emissions de Televisió de Catalunya amb el canal TV3. Caldria esperar més d'un any, el 26 de desembre del 1984, perquè el Consell de Ministres d'Espanya legalitzés el tercer canal de Catalunya.

Hem parlat d'economia i hem parlat de cultura, quedant-nos-hi ara tractar, com hem fet fins llavors sintèticament, de l'arquitectura institucional. Fou responsabilitat del I Govern Pujol la refundació de la Policia de la Generalitat de Catalunya – Mossos d'Esquadra com a cos de policia autonòmic mitjançant la Llei 19/1983. Els Mossos, les competències dels quals les tenia la Generalitat de Catalunya des el 1980 estant, prenien ara atribucions en matèria de: protecció de les persones i els béns, manteniment de l'ordre públic, vigilància i protecció dels edificis i instal·lacions de la Generalitat. Pel que respecta als Bombers de la Generalitat, si bé aquests no es configuraren com a cos fins l'any 1986, abans, el 1980, es va crear la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments, i el 1983 s'inaugurava la seu central de Bombers de la Generalitat. Estigué el Conseller de Governació, Joan Vidal, qui el 1980 va iniciar els tràmits per recollir les competències que fins aleshores pertanyien a les 4 diputacions provincials. Entre els cossos especialitzats es crearia el 1982 el Grup de Rescat i Salvament Subaquàtics (GRS) el 1982, seguit del Grup de Rescat de Muntanya (1984).

També el 1983 per la Llei 12/1983 es va crear l'Institut Català de la Salut (ICS) com a entitat gestora de la Seguretat Social per desplegar les competències que la Constitució i l'Estatut atribuïen a la Generalitat en matèria sanitària. L'ICS assumia les funcions de l'INSALUD, iniciant-se el traspàs de competències el juliol del 1980 a través de la Comissió Mixta Estat-Generalitat, fent-se efectiva les transferència de personal, centres i serveis un any després. De dur a terme aquest procediment s'encarregaren el conseller de Sanitat i Seguretat Social Dr. Josep Laporte i la Directora General d'Assistència Sanitària na Elvira Guillera. L'any 1984 el personal que treballava a l'atenció primària i als hospitals del país n'arribava a les 27.049 persones. En el marc del Departament de Sanitat i Seguretat Social també es va crear l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials (ICASS), que arreplegava les competències de l'Institut Nacional de Serveis Socials (INSERSO). També serà durant el I Govern Pujol quan es materialitze el Mapa Sanitari dissenyat per Ramon Espasa i Oliver (PSUC), conseller de Sanitat i Assistència Social en el govern de Tarradellas, a imatge del Servei Nacional de Salut anglès (NHS, per les seues sigles en anglès).

Important va ser també la creació mitjançant la Llei 4/1980 de l'Institut Catala del Sòl (INCASÒL), un organisme en principi autònom i amb fins comercials (va ser transformat en empresa pública l'any 2000), que treballa en la promoció del sòl per a activitats econòmiques i comercials.

Marc Manel Boscà

Article publicat el 23 d'agost de 2022 a  Lasantaespina.cat (Antecedents: el I Govern Pujol i el context social de la Catalunya de la Transició | La Santa Espina)